Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

Leave a Reply