¡La Leche!: la mort com assumpte d’una revista per a infants

Flors blanques, repetia emfàticament, els ramells han de ser de flors blanques. Uns dies abans de Tot Sants, l’àvia Amparito tornava a recitar les instruccions precises perquè el manoll de tela que engalanava les làpides es substituïra per un d’altre de flors naturals. A casa, doncs, cada primer de novembre, hem seguit cerimoniosament un mateix ritual: encomanar les flors, arribar al cementeri, netejar les tombes, endiumenjar-les i aprofitar per a fer un passeig per tots els llocs on ara reposen les restes dels avis, sí, però també, dels oncles, ties, besavis i tataravis. Ara que ja sóc gran, però, he de confessar que he renunciat, almenys temporalment, a aquest costum familiar; potser vora quatre anys després encara em fa mal comprovar que l’àvia m’espera soterrada en un nínxol i no viva en la seua butaca. Amb tot, si d’una cosa me n’alegre, és d’haver-me pogut relacionar amb la mort amb total sinceritat des de ben menuda.

Aquesta franquesa amb la mort i els seus ritus, m’espenta, de tant en tant, a cercar lectures sobre aquest tema, especialment uns dies abans de l’arribada de novembre, quan busque amb un cert neguit llibres il·lustrats per a poder confrontar la meua experiència i, alhora, ressenyar alguna cosa que permeta enfrontar els infants amb aquesta realitat. L’accelerada substitució de les nostres tradicions de Tots Sants per d’altres d’arrels anglosaxones i, fins i tot m’atreviria a dir, hollywoodianes, arriba de la mà de tot un seguit de productes literaris especials per a l’ocasió i, aquest fet, efectivament, m’entrebanca en el meu afany. Sortosament, enguany, he ensopegat amb el darrer número de ¡La Leche!, una revista infantil que anuncia que deixarà de publicar-se per dificultats econòmiques no sense dedicar abans la meitat dels continguts d’aquest mes a un especial sobre la mort que estic segura que no deixarà indiferent ningú que s’acoste a descobrir-lo.

Il·lustració d’Alicia Varela

Capitanejada per Gustavo Puerta Leisse i Inés Puig Vázquez, aquesta és una publicació que presumeix de fer periodisme per als més menuts i, cal dir que, a més, ho fa amb la mateixa exigència que si el destinatari fóra un adult, és a dir, sense caure en ingenuïtats, candideses ni tabús. Tots dos defensen, per tant, el dret dels infants a disposar de la informació necessària per a assimilar sense por tot allò que els afecta. La mort és certament una qüestió escabrosa però serà més fàcil de digerir si s’explica i se’n parla amb una naturalitat a hores d’ara encara inexistent. Conseqüent amb aquesta fermesa, en ¡La Leche! s’entrevista la metgessa britànica especialitzada en cures pal·liatives Kathryn Mannix, qui troba a faltar que la xicalla parle entre ella sobre la mort en el pati de l’escola. Fa dècades tothom havia vist morir molta gent, era una cosa quotidiana que cal, per tant, tornar normalitzar per a estar-ne preparat. Susana Moreira també reflexiona sobre aquest assumpte com també ho fa Olga Soto, que explica els acomiadaments de familiars diferents a què ha hagut de fer front durant la seua vida. Especialment subversiu és l’escrit de Miguel Ángel Sebastián, qui recomana que abans de redactar el nostre primer testament és convenient familiaritzar-se amb alguns conceptes que ens ajudaran a fer-ho. Fins i tot anima a redactar-ne un als infants on especifiquen més que propietats, quines idees, pensaments i sentiments voldran compartir una vegada morts. Podeu imaginar que aquesta pràctica es proposara en l’aula?

Juntament amb la insurgència d’aquests textos dirigits als menuts, l’excel·lent exercici de qualitat gràfica, amb una edició acurada, un paper de qualitat, una tipografia clara i unes il·lustracions a dues tintes d’il·lustradores tan dispars però estèticament tant ben avingudes, com ara Luogo Comune, Inês Santos Machado, Alicia Varela i Alba Flores, entre altres, converteix aquesta revista en un indispensable que hauria d’estar present en qualsevol biblioteca escolar i personal. Arribats a aquest punt, que cadascú commemore la mort com considere o convinga, visitant el cementeri o amb qualsevol altra acció però, per favor, per què ens entossudim a recusitar tots els monstres, tot i que siguen valencians, en un dia assenyalat per a recordar, encara més si es pot, tots aquells que, malauradament ja no són entre nosaltres? Per què no ensenyem els infants a conviure amb la mort sense por? De veritat, que hi ha coses, que no puc entendre. Sort en tinc, de moment, d’haver llegit aquests dies ¡La Leche!.

Leave a Reply