Si m’ho hagueren dit fa uns anys, mai no m’ho hauria cregut. L’arribada de les Falles sempre havia estat sinònim de fugir de la ciutat i, en canvi, darrerament, les he viscudes sense moure’m de València i com mai, és a dir, intensament. Així, sense buscar-ho, he sigut conscient d’una realitat fins aleshores totalment desconeguda per a mi de la qual vull saber-ne més encara però, sobretot, seguir gaudint-la, ara quan la pandèmia ens ho permeta de nou. Amb tot, aquest retrobament no sols ha estat des d’una vessant d’embriaguesa i eufòria festiva, que també, no us enganyaré, sinó que ha comportat una aproximació a la poca literatura per a infants sobre aquesta temàtica tradicional. Certament, ensopegar amb una publicació sobre les falles és ben complicat, per això, l’editorial Onada, ara fa quatre anys, em va encarregar l’escriptura d’una narració sobre aquesta qüestió. I vaig haver de dir que sí, és clar.
Amb el títol de Llibret de falla i amb les il·lustracions de Cecilia Plaza es desenvolupa, doncs, aquest conte; la història d’un teuladí que ha niat en les branques més tranquil·les de l’arbre d’una plaça. Des que ha arribat, és el primer a alçar-se i piular somrient en eixir el sol per a dir bon dia al veïnat, fins que, un matí un tro el desperta a trenc d’alba: «Pum!». ¿Què serà aquest soroll tan desagradable? L’objectiu argumental és ben senzill: explicar l’experiència d’un pardalet que desconeix el món faller i es sent perplex amb el rebombori, l’olor de la pólvora i l’alegria dels carrers. Un element extern amb què descobrir la festa, com n’és aquest protagonista animal, tot evitant els tòpics més coneguts i sense especificar cap localitat per a tractar d’assolir una dimensió global, tot i que el lligam a València, i més concretament a Ciutat Vella, un lloc on totes dues vivim i treballem, va fer inevitable la seua presència.
Altrament, l’àlbum tracta de mirar cap enrere i recuperar certes tradicions falleres que potser s’havien quedat un poc arraconades i són sobretot les il·lustracions les que s’entossudeixen en aquesta tasca, tot representant accions com ara l’estoreta velleta i tota la part artística de creació dels monuments fallers, amb la presència subtil d’un taller que s’afanya en els últims retocs a peu de carrer. Cal dir que Cecilia, que regenta juntament amb la seua parella un espai des d’on crea, dissenya i ven productes il·lustrats, sempre ha reivindicat la possibilitat de viure del dibuix, la producció artesanal, el comerç de proximitat i els valors de fer barri. Uns ideals ferms que ha sabut traslladar deliciosament a Llibret de falla, amb unes il·lustracions a llapis de color amb un cert gust clàssic i una essència realista, que fugen d’estridències cromàtiques i formals i retraten tot un seguit de personatges amables —amb una cura especial de trencar també amb determinats estereotips de gènere i racials— els quals amplifiquen el significat del text i transiten per una València popular fàcilment recognoscible pels qui l’habitem.
M’agrada pensar que aquest àlbum il·lustrat forma part d’un procés personal de valoració progressiva de les falles i, alhora, d’un intent d’ampliar la bibliografia per a infants, sense excloure-hi edats de 9 a 99 anys, que tracta de donar a conéixer les nostres festes i la cultura valenciana. Així, confirmat ja que tampoc enguany hi haurà falles i a l’espera que el 2022 aquest virus que patim ens done, per fi, una treva, ens queda l’alternativa de llegir llibres com ara aquest per a recordar-les i esperar-les amb més il·lusió encara. I, mentrestant, qui vulga, ací teniu un grapat de marcapàgines il·lustrats relacionats amb els protagonistes d’aquest àlbum, per acolorir, retallar i assenyalar quan tornarem a reprendre la quotidianitat, diària i festiva, que tant enyorem.