A casa sempre s’ha parlat amb naturalitat de la dictadura franquista, sobretot amb els avis i els pares, que encara la van patir. Recorde especialment anècdotes del pare, com ara l’interrogatori a causa d’una taula redona contra la pena de mort que es va fer al club de la joventut, així com la repetició del crit de «¡dispérsense!» que de tant en tant s’entesta també a evocar; una exclamació despòtica amb la qual, qui manava, exhortava quan un grup de més de tres persones s’entretenia parlant, sí, simplement parlant, a la plaça del poble o a qualsevol carrer. Hi ha moltes més situacions com aquestes, és clar que sí. I moltíssimes més relacionades amb la llengua, la cultura, les diferències i tot allò que s’entossudiren a prohibir, desqualificar i soterrar. Per sort, i gràcies a la fermesa i la convicció col·lectiva, mai aconseguiren engolir-s’ho del tot.
Altrament, l’escriptor i il·lustrador Jerôme Ruillier és d’aquells que també creu necessari reivindicar i reflexionar sobre l’autoritarisme i la importància de la memòria històrica. Amb els més menuts, també, i si és mitjançant un àlbum, millor encara. Tanmateix, l’autor parteix d’una condició explícita, com ara «no hi ha res millor que els contes per a xiquets i xiquetes quan la intencionalitat és que els més grans l’entenguen també» a l’hora d’enfrontar-se a la pàgina en blanc. Ubú (Joventut, 2020), amb una traducció de Teresa Farran, naix, de fet, amb aquesta creença com a premissa creativa però, sobretot, inspirant-se en Ubú rei, una obra de teatre representada per primera vegada l’any 1896 i escrita per Alfred Jarry, qui ha estat considerat un precursor del surrealisme pel caràcter satíric i absurd dels seus textos. El resultat és aquesta adaptació deliciosa que capta amb delicadesa l’essència àcida de l’original.
Aquesta és doncs la història d’Ubú, el protagonista, i de com, de sobte, un dia, es va menjar el Rei. I heus ací que així es va poder convertir en el monarca del país. Però tenia tanta gana, i, sobretot, tanta fam de poder, que va devorar també, un per un, la resta d’habitants del regne. I, quan ja no hi va quedar ningú, va explotar. I, aleshores, per fi, tot va tornar a la normalitat. Tanmateix, passat el temps, sembla que tothom s’ha oblidat d’aquest rei famolenc; bé, tothom excepte el contacontes d’aquest relat, qui ha esdevingut l’encarregat de rememorar Ubú i el perill de callar i mirar cap a una altra banda mentre qui té o tenia el poder n’abusa.
Cal destacar que Jerôme Ruillier evoca sense complexos plàstics la moralitat d’aquesta peça teatral mitjançant una presentació formal que sobta per l’abstracció total i la presència dominant dels colors purs, una proposta estètica de personatges esquemàtics creats amb cartolines que, d’altra banda, ja va fer servir a Quatre petites cantonades de no res (Joventut, 2005) i ens fa pensar també en altres autors clàssics de la LIJ, com ara Leo Lionni. Amb tot, i més enllà de convertir-se en un autèntic manifest antiabsolutista il·lustrat, cal reconéixer que Ubú és un àlbum valent que desafia les publicacions que s’adhereixen al corrent dominant i que ens convida a reflexionar independentment de l’edat de qui ho llisca. Ara bé, només afegiré un inconvenient: potser resultaria més atractiva una edició amb un altre tipus de paper, menys brillant i setinat, que no s’empassara el caràcter artesanal de la il·lustració.
