Ara que acaba el 2020 i que, conscientment o inconscient, fem repàs de l’any, potser som moltes les que coincidim en l’evidència que allò de feliç vint que evocàvem tan alegrement abans del canvi de dècada, d’allò, com dic, potser finalment, res de res. Així, la falsa il·lusió de prosperitat, bogeria, optimisme i benestar amb què celebràrem i brindàvem la darrera nit de cap d’any, s’esfumava de colp dos mesos després i sense avisar. Bé, potser sí, però no ens en vam voler adonar abans. Siga com siga, el cert és que no vam tindre a penes temps de ballar el xarleston amb vestit de volants i llargs collars de perles tot imitant Joséphine Baker, doncs vam passar de la felicitat a la depressió, del benestar a la pandèmia, de la companyia a la soledat, i sense haver d’esperar cap crac econòmic del 29, ja que a principis de març «un dia el món va començar a trontollar i tot va volar pels aires».
Ni això era i no era ni hi havia una vegada, amb aquesta contundència comença Capgirat (Bindi Books, 2020) d’Alba Dalmau i Cinta Vidal, una història poètica forjada molt abans de l’emergència sanitària, però amb unes semblances argumentals i vitals francament punyents. Amb l’excusa de la desaparició d’una gata, Caliua, poc després d’aquest sacsejament tant físic com metafòric, Dalmau planteja, doncs, una exploració narrada en primera persona que portarà la lectura cap a indrets diferents i personatges d’ací i d’allà que es mouen entre la soledat i l’aïllament els quals, malauradament, no en sabran res, però també han perdut un ésser proper, bé un canari, bé un avi, bé un amic. Una recerca del dret i del revés que envaïda de misteri només es resoldrà amb l’ajuda d’un «gat de pèl negre i lluent com la nit més fosca». Els paral·lelismes i els simbolismes, com comprovem, no hi cessen.
Altrament, aquesta agitació textual requeria les il·lustracions de Cinta Vidal per a omplir de significat el relat i amplificar-ne el missatge. Una estètica urbana i molt personal provinent dels seus treballs murals que s’acobla amb perspicàcia al llenguatge editorial i a les exigències de l’àlbum. L’artista confessa, a més, que rep la inspiració dels escenaris impossibles i laberíntics de Maurits Cornelis Escher —tot i que jo afegiria també la influència dels gravats de Piranesi— i de la malenconia d’Edward Hopper, uns referents artístics que, barrejats i filtrats per l’essència del seu estil, impregnen de fragilitat i desconcert les imatges de Capgirat, que destaquen també per un cromatisme subtil i acuradíssim que fa ressaltar les figures sobre un fons neutre que, sorprenentment, imita l’aspecte de la fusta.
Es tracta, en definitiva, d’un llibre sobre mirades, sobre perspectives diferents, sobre la capacitat de ser tan a prop i, alhora, tan lluny els uns dels altres. Una demostració literària i estètica sobre el fet que, de vegades, les coses que busquem estan més a prop del que ens pensem. Potser, aquest virus que ara patim només ha fet que recol·locar les coses al seu lloc, perquè com ens recorden Alba Dalmau i Cinta Vidal, allò que volíem ha estat sempre a prop, sols que no ho véiem o no ho volíem veure o s’havien de recórrer massa escales fins a arribar-hi. Capgirat s’alça, per tant, com una narració ben filada amb una presentació visual original per a mirar i remirar però, sobretot, com una bona lectura per acomiadar un any en què, com els seus personatges, ens hem hagut de tancar, de recloure, sense ser-ne conscients que no ens cal cap confinament per a valorar com cal el que tenim i el que estimem. «Només ens calia girar el cap».
