Gallines i Anarquia: dues bones obres ben roges

Si sou d’aquelles persones que necessiten catalogar els llibres per edat, hui esteu d’enhorabona, perquè vinc carregada amb dues propostes de Libros del Zorro Rojo. La primera, per als lectors joves. La segona, en canvi, pensada per als més menuts, perquè ninguna se’m queixe. Comence, doncs, amb Gallinas, de Rafael Barrett, un oferiment de lectura inèdit; una sorpresa editorial; un recull de contes d’un dels representants de la literatura de protesta social llatinoamericana que tenia entre els seus admiradors escriptors de renom, com ara José Luís Borges, Eduardo Galeano i Mario Benedetti, entre d’altres. Amb tot, Barret no necessita cap aval literari que acredite la qualitat i la bellesa d’una prosa militant que buscava sacsejar consciències en un moment especialment complicat. Com el que ara vivim també, vaja.

Aquesta compilació de relats esdevé així una barreja deliciosa entre el realisme màgic, el pensament anarquista i la consciència social i, tot i que van ser escrits durant els primers anys del segle XX, segueixen funcionant i captivant encara el lector més actual. Ara, a més, s’acompanyen de les il·lustracions de la valenciana Clara-Iris, que ha captat perfectament l’essència —i la contundència— d’aquestes narracions, alhora que amb la seua gràfica obre la possibilitat d’acostar-les als més joves. Així, sense fer servir cap simbologia política present en el nostre imaginari col·lectiu i usant únicament tres tintes, els dos colors llibertaris, això sí, el roig i el negre, juntament amb el verd, la il·lustradora dialoga elegantment amb aquests textos mitjançant un sintetisme visual aclaparador que amplifica la irreverència d’un autor que, en descobrir-lo, no deixa indiferent ningú.

D’altra banda, José Antonio Emmanuel va ser un mestre seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i Johan Heinrich Pestalozzi, un filantrop anarquista, impulsor, entre altres projectes, de les escoles per a infants desemparats i de la Biblioteca Anarquista Internacional, amb seu a Barcelona. Entre els fullets divulgatius que va publicar es trobava La Anarquia explicada a los niños, on plantejava i explicava el significat d’aquesta ideologia política, tot acabant amb un seguit de postulats àcrates que era necessari portar a la pràctica per a fer-la efectiva: ajuda, secunda, copia allò que és bonic, labora, estudia, estima, protegeix, conrea, no tingues esclaus i treballa. Quasi un segle després, es recupera el text original amb una reedició il·lustrada amb les precioses xilografies del col·lectiu argentí Fábrica de Estampas. Tota una declaració d’intencions ben acolorida amb la qual es busca obrir una altra finestra perquè els més menuts siguen conscients que altres formes de pensament són possibles alhora que demostra que també hi maneres diverses d’educar allunyades de l’opressió i la rigidesa. Com a colofó, una nota a l’edició de Piu Martínez, editora també del recull de Rafael Barrett, ens recorda que, durant la Segona República, època en què es publicava aquesta obra, hi va haver una preocupació conscient pel foment de la lectura amb la intenció de permetre a les classes populars emancipar-se de la ignorància i arribar a ser membres, per fi, d’una societat lliure.

Comptat i debatut, més enllà de la vàlua literària, artística i pedagògica, aquestes dues publicacions s’endinsen com una alenada d’aire fresc en el panorama editorial i esdevenen autèntiques joies de difusió lectora i alliberament cultural. Ara bé, per què no ens oblidem d’aquestes catalogacions per edat que tanta gent demana amb ansietat i presentem els llibres com el que són, com una invitació a raonar lliurement i com uns artefactes deliciosos amb què passar l’estona delectant-nos amb el senzill plaer de llegir? Si no vaig errada, Piu Martínez així ho demanaria. Fem-li cas, que per a alguna cosa ha patit i ben parit aquestes dues edicions.