Les obres d’algunes de les dones més populars del món de la il·lustració actual, entre les quals es troben les mediàtiques i afamades Carla Fuentes i Paula Bonet, donen la benvinguda només entrar-hi. Reconéixer el discurs visual d’aquestes il·lustradores sense l’auspici de cap identificació és fàcil i, Cristina Chumillas, Melani Lleonart i MacDiego, bé que ho saben. És per això que han triat a aquestes dues creadores gràfiques per a presentar Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València, una exposició que estarà en el Centre Cultural la Nau de València fins al 20 de gener. Ara bé, hi ha molts més noms a descobrir i aquest és, feliçment, l’objectiu de la mostra. Així, a través de la compareixença d’un insòlit passadís de murs entapissats d’interrogants i reflexions, entre les quals es llig la consideració de Whitney Chadwickel que afirma que «la història de les grans dones artistes no deixa de ser una història d’excepcions», comença el camí autèntic cap a la visibilització de totes les professionals de la il·lustració valenciana i la confirmació que, juntament amb Fuentes i Bonet, n’hi va haver i n’hi ha moltes més.
Ocultes (i il·lustrades) s’organitza mitjançant un eix temporal que, després de la presentació esmentada, va des de d’aquelles que les comissàries han considerat com a les pioneres, les pintores, fotògrafes i impressores del segle XVI—que encara firmaven amb el qualificatiu de vídua de o senyora de— , com ara Jerónima Galés, fins a les il·lustradores més contemporànies. La relegació de la dona a l’àmbit privat va evitar la presència d’aquestes en qualsevol disciplina artística pràcticament fins al 1900. Possiblement per aquest motiu, l’exposició busca destacar-hi aquestes aportacions artístiques. Amb tot, no és fins al període republicà que trobem un grup d’artistes dedicades parcialment a la il·lustració, vinculades a Josep Renau i el seu cercle, en el qual destaca Manuela Ballester però també Paquita Rubio i Pitti Bartolozzi, qui va residir a València durant un temps. Totes tres tenen un protagonisme especial i comencen a teixir aquesta història particular de la il·lustració valenciana en clau de dona.
La resta del contingut de la mostra, amb un total de vora dues-centes obres, s’organitza al voltant de tres línies bàsiques de treball que es diferencien cromàticament entre si per les cartel·les: d’una banda, còmic i novel·la gràfica, d’altra, il·lustració editorial i, finalment, cartelleria i il·lustració aplicada al producte. Així doncs, el recorregut continua amb un reconeixement cap a les autores de còmic, en què es destaca la seua presència residual i centrada sols en publicacions estereotipades i dirigides exclusivament a lectores femenines durant els primers anys del segle XX, com ara les il·lustracions per a Diana de Concepción Pintado, coneguda per Vicky, fins que, amb l’arribada de la democràcia, s’assisteix a una certa efervescència i a un canvi de paradigma. Altrament, també estan presents en la mostra altres il·lustradores precursores relacionades amb l’àmbit de la publicitat i el disseny, com acusen els treballs de Consuelo Arizmendi, Reme Beltrán i Fina Fuertes, i també amb el llibre infantil, com ara Lourdes Bellver i els seus coneguts dibuixos per a la col·lecció de contes de La rata Marieta.
Tanmateix, cal assenyalar que moltes de les il·lustradores que s’exposen han treballat bé en algun dels tres blocs, bé en més d’un, una decisió que anima a contemplar sense deixar de fascinar-se l’obra variada de Mar Hernández, Paula Pérez i de Lanuza, Cristina Durán, Laura Pérez, Cachete Jack, Maria Herreros, Marta Antelo, Ada Sinhache, Ana Oncina, Lirios Bou, Aitana Carrasco i, entre altres més, Núria Tamarit, recent Premio Alfons el Magnànim de novel·la gràfica i Ana Penyas, casualment la primera dona en obtindre el Premi Nacional de Còmic aquest mes d’octubre. La valoració de totes elles com a artistes però també de la importància del procés de producció previ al resultat final s’evidencia en la presentació ací de molts dels seus esbossos, una decisió encertada que fa encara més atractiva aquesta exhibició.
Certament, el recent interés per la il·lustració ha impulsat un gènere artístic que, durant molt de temps, no ha estat valorat suficientment. Però si bé la il·lustració s’ha guanyat ja el seu espai indiscutible en els estudis acadèmics, i fins i tot en els museus i galeries especialitzades, malauradament, moltes d’aquestes il·lustradores han passat desapercebudes com a conseqüència de l’hegemonia masculina i han hagut de desenvolupar una carrera professional enfrontant-se a les més diverses imposicions socials, familiars i culturals. Tot i que aquests condicionaments no han estat del tot superats, Ocultes (i il·lustrades) vol ser molt més que una reivindicació de gènere. Aquesta és, per tant, una iniciativa necessària que crida per la urgència d’una igualtat real i esdevé alhora una oportunitat per a ressituar la tasca de les il·lustradores valencianes, que no han sigut mai reconegudes com es mereixen, malgrat que encara no estan totes. Benvinguda siga doncs aquesta primera aproximació que, tant de bo, ara sí, esdevinga una excepció perquè, a partir d’ara, puguem parlar d’il·lustració sense cap distintiu de gènere.
