Media Vaca també es fa gran

Vicente Ferrer i Begoña Lobo són, des de fa vint anys, Media Vaca, una editorial excepcional que, sense fer soroll, enguany ha aconseguit el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural.

-Aquest premi és la recompensa després de vint anys en el món editorial?

Begoña Lobo: Sí, indubtablement, és molt gratificant. Ja havíem estat altres vegades proposats per a aquest guardó però resulta molt simpàtic haver estat guanyadors precisament enguany. El mes d’agost, quan ens va arribar el correu electrònic d’una persona desconeguda per a nosaltres que ens informava que volia presentar la nostra candidatura ens va fer molta il·lusió i, mesos després, quan va sonar el telèfon per a comunicar-nos que havíem estat els guanyadors vam agrair molt la defensa encesa que aquesta persona havia fet del nostre treball, una feina de vegades invisible, perquè som molt menuts, però que ja està consolidada amb els anys, amb altres premis i un reconeixement internacional. Malauradament, dins dels Premis Nacionals sembla que també hi ha categories, és a dir, premis de primera i de segona, ja que vam coincidir amb Christina Rossenvinge, Premi Nacional de Música, i ens va semblar curiós el fet que a ella va ser el ministre qui la va telefonar mentre que a nosaltres va ser la directora general, així com que el de música té un component econòmic i el d’editorial no. Amb tot, sí, és una alegria.

Vicente Ferrer: A mi m’agradaria afegir que ha estat la primera vegada que la premsa s’ha interessat tant pel nostre treball. Malauradament, els editors només són notícia quan guanyem un premi o quan s’han mort, després d’una llarga trajectòria. Caldria aprofitar la repercussió d’aquests premis per a fugir de l’interés que genera només la quantitat de vendes i visibilitzar la tasca de l’editor en general i aproximar-lo al públic, i això encara no està passant.

-De tota manera, els valors pels quals es justifica aquest premi ja mostren com encara Media Vaca la tasca editorial, veritat?

BL: Sí, efectivament, els arguments pels quals ens han premiat no són els habituals. Nosaltres publiquem només tres títols a l’any, tenim un catàleg que està viu, que no treballa les novetats, no marquem terminis d’entrega als autors, etc. És una altra manera d’editar que volem ressaltar i donar a conéixer aprofitant el ressò del premi.

Media Vacos
Vicente Ferrer i Begoña Lobo 

-Durant el 2018, Media Vaca està, per tant, de celebració amb tot un seguit d’activitats que s’inclouen dins del que heu nomenat «Brindis al sol», per què aquest títol?

VF: «Brindis al sol» és una iniciativa de Media Vaca i Las Naves, dins de la línia de suport a l’edició, la il·lustració i el foment a la lectura que impulsa la xarxa Connecta Cultura. L’objectiu és fer visible el treball que hi ha darrere dels llibres que fem, amb més o menys fortuna, autors, editors i molts altres professionals que vivim entregats a aquest ofici. Si brindem, vol dir que celebrem alguna cosa, com ara que fem anys. Tot i això, aquest nom, certament, pot tindre un origen taurí, però jo, en realitat, l’associe als cultes pagans, al plaer de beure’s un vi i sobretot al culte al sol. Bàsicament, el que busquem amb aquesta denominació és agrair-li al sol l’energia que ens proporciona.

-I, què és el que esteu organitzant exactament?

VF: Les activitats que desenvolupem al llarg de l’any es poden consultar en la nostra pàgina web. Així, entre d’altres, el 18 de desembre, potser coincidint amb la cerimònia d’entrega del Premi Nacional, inaugurarem l’exposició «Brindis al sol. 20 anys de Media Vaca» i farem una xarrada amb els autors dels tres primers llibres que vam publicar els quals, de fet, ara estem tornant a reeimprimir, amb les dificultats que això implica: No tinc paraules, Narices, buhitos, volcanes i Pelo de Zanahoria. El que pretenem, en definitiva, és celebrar i trobar-nos amb els nostres autors, amb amics i, alhora, donar a conèixer els lectors amb qui ens agrada treballar.

BL: Sí, curiosament, hem tornat a reeimprimir Pelo de zanahoria, de Jules Renard, amb dibuixos de Gabriela Rubio. Aquesta és la tercera publicació que vam fer i va obtindre el Primer Premi al Llibre Millor Editat, en la categoria de Llibres Infantils i Juvenils, concedit pel Ministeri de Cultura en la seua convocatòria de 1999. Ara, l’hem ampliat, modificat, afegit noves il·lustracions, etc. Hem fet canvis substancials en l’edició i, per això, el vam poder presentar a la convocatòria de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport que atorga als llibres millor editats i ens fa especial il·lusió que haja estat guardonat, també, precisament ara que fem vint anys.

-Com es crea la identitat d’un segell editorial tan original com el de Media Vaca? Es necessita d’un discurs per a explicar el perquè dels llibres o és el catàleg qui defineix l’editorial?

BL: Indubtablement, és el catàleg qui diferencia una editorial d’una altra. Aquest és l’espai on els llibres es presenten i Media Vaca ha aconseguit tindre una col·lecció reconeixible que la fa distingir-se d’altres propostes editorials.

VF: Els llibres han d’arribar allà on els editors no poden. Nosaltres no podem anar a totes les fires, no podem acudir a tots els esdeveniments literaris, però els llibres tenen moltes altres vies de comunicació i presentació. I així ha de ser. Jo puc explicar per què he fet un llibre, però ho faig en el mateix llibre. Això és interessant sobretot perquè a mi em diverteix, ho faig per egoisme en el fons, per a no oblidar-ho, però no és necessari. Al final, el que queda és, efectivament, el catàleg. Fer un catàleg coherent hauria de ser l’aspiració de qualsevol editor.

-Dues tintes, un paper adequat, il·lustradors i autors amb personalitat… un bon disseny editorial seria també la clau per a construir la marca?

VF: Sí, per descomptat, a més, fixa’t, Media Vaca té l’inconvenient que presenta llibres amb una aparença de llibres cars. La nostra intenció és fer llibres ben fets, sí, però que no siguen més cars que la resta, tot i que cal tornar a dir que no ho són. D’altra banda, és veritat que no podem fer descomptes, ja que no tenim els marges d’altres editorials més grans. Pel que fa als papers, per exemple, busquem sempre els que siguen més adequats per a la reproducció de les il·lustracions, que és un aspecte que s’ha de tindre en compte quan edites llibres com els nostres però, per damunt de tot, volem lluitar contra la percepció que el llibre és un producte de luxe, no hi estem d’acord amb això. Per exemple, Mis primeras 80.000 palabras, a Xile, era el regal de noces de parelles de dissenyadors, i era increïblement car! Hi havia una previsió de venda molt gran i el venien a preus desorbitats. Això mai és una bona idea, perquè del que es tracta és de fer lectors i, sobretot, de respectar el criteri dels editors.

MIS PRIMERAS 80.000 PALABRAS.jpg
Mis primeras 80.000 palabras (Media Vaca, 2002), més de tres-cents il·lustradors

-Què tenen els llibres de Media Vaca que, malgrat aquesta reconeguda qualitat gràfica i literària, encara desperten comentaris en contra si es pensa en un destinatari infantil?

VF: Personalment, crec que qualsevol persona, tinga l’edat que tinga, pot accedir a qualsevol llibre, però pensa per exemple en un xiquet de zero a set anys, és lector realment? Els xiquets s’acosten al llibre perquè els atrauen els dibuixos, la imatge, però el veuen més com un joguet que no pas com un llibre. Hi ha una diferència clara entre molts dels llibres que es publiquen per a aquesta franja d’edat i els nostres, i és que nosaltres publiquem literatura. Siga el que siga la literatura, això és el que fa Media Vaca.

BL: Sí, hi estic d’acord. A més, quan nosaltres vam començar a publicar, la catalogació per edats dels llibre era un requisit que no podies evitar de cap manera. Per sort, això ara ha canviat i hi ha molta més flexibilitat de criteri, per tant, no és estrany trobar consideracions com ara que els lectors no tenen una edat cronològica concreta, sinó que tenen l’edat a la qual les seues lectures els han portat i és en aquesta tendència on tractem d’incloure els nostres llibres.

-Amb tot, el que és cert és que encara hem d’insistir més en la necessitat d’una educació literària i visual, veritat?

VF: Actualment, els llibres infantils, en general, em sembla que es fan per agradar sobretot els pares, que són els que han de comprar-los, però no presenten massa requeriments artístics i tendeixen a reproduir els mateixos esquemes sempre. Arran de la necessitat d’aquesta educació, caldria que aprofitarem bé el bon moment que viu el llibre il·lustrat i confiar en il·lustradors reconeguts, amb experiència, perquè treballen la imatge amb uns paràmetres d’exigència molt més alts, per a oferir propostes que d’adults despertaren la necessitat de seguir llegint llibres.

-Què és el que menys us agrada de la feina d’editor, el més feixuc?

VF: Tot és igualment pesat… no, en realitat, una cosa que em molesta molt és el canvi dels programes informàtics. Quan has aprés a funcionar en un, de sobte, el modifiquen. No ho veig raonable. Però, sobretot, trobe a faltar una comunicació més directa amb els autors, menys mediatitzada. Crec que hi ha una tendència clara a separar-nos, les fires, per exemple, s’han convertit en espais de negocis, no en llocs de trobades ni d’intercanvi d’opinions. Quan conec un escriptor, tinc la sensació que s’acosta a parlar amb mi per a vendre’m els seus textos i no per a mantindre una conversa natural. Sóc de l’opinió que molts llibres haurien de fer-se per a no ser venuts, sols pel gust de fer-los o per aprendre a fer-los.

BF: El sistema de distribució en dipòsit, per a mi, és la tortura més grossa a què ha d’enfrontar-se un editor, tot i que és una cosa que nosaltres estem intentant canviar després d’haver tingut problemes legals i econòmics seriosos, per això ara treballem directament amb les llibreries, en ferm, però no totes accepten aquesta condició, perquè de vegades enviem llibres fins i tot d’un en un.

-Podríem dir que Media Vaca canvia les regles del joc?

VF: Ací el que funciona per inèrcia és el mercat de novetats, que és qui marca aquest sistema de dipòsit. Es tracta d’una manera de treballar que molta gent pensa que és comuna però que, sorprenentment, només té vigència a Espanya. En altres països, no hi ha tantes novetats, les tirades són més llargues i hi ha una altra política de reimpressions, se li dóna més vida als llibres, un fet que beneficia a tothom, també els autors. Aquest és el joc a què vol jugar Media Vaca.

-I, d’altra banda, què és el que més us agrada de la feina d’editor?

VF: Pensar els llibres és molt agradable. De fet, pensar els llibres amb els autors, quan s’estableix una sintonia entre ambdós, autor i editor. Per això és important conéixer la persona, els altres treballs que ha fet, com també els seus interessos. Vull treballar amb gent que s’entusiasme i amb qui puga compartir lectures comunes del llibre que estem fent. Solucionar problemes també és una satisfacció, com ara alguns obstacles d’autoria, de propietat de drets, una cosa que et fa entendre perquè hi ha autors que no són habituals en les llibreries.

BL: Com que tenim funcions molt diferents, a mi, en canvi, hi ha dues coses que em produeixen molta satisfacció. La primera és el contacte directe amb els lectors, en fires o en altres espais de trobada, perquè és molt gratificant comprovar que l’esforç és apreciat i gaudit. La segona, són les vendes de drets, que no són gens fàcils. Quan els llibres es tradueixen per a ser publicats en altres països, quan m’imagine lectors d’altres cultures llegint els nostres llibres, sóc molt feliç.

Le donne e gli uomini
Traduccions de Las mujeres y los hombres (Media Vaca, 2015) Equipo Plantel y Luci Gutiérrez

-És València una ciutat amable per a editar?

VF: Conec València des que era menut i, veritablement, he de reconéixer que no és un bon lloc per a la cultura. Només cal comprovar com totes les persones que donen nom als nostres carrers van fer la seua carrera fora de la ciutat, com ara Lluís Vives, Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla. En una estadística que vaig llegir fa poc, València era la penúltima comunitat en venda de llibres que no són de lectura obligatòria. La concepció d’aquesta ciutat com una terra culturalment molt activa, de grans lectors i biblioteques, per tant, no acaba de ser del tot creïble, tot i que hi ha molta gent que treballa dur perquè així siga i no se li està reconeixent l’esforç. Alguna cosa ha de tindre l’aigua d’ací que fa que molts ens hi quedem.

BL: Jo recorde anys molt durs, en què desitjava traslladar el meu domicili fiscal lluny de València, perquè no suportava com s’estaven gestionant els diners i les coses ací. Hi ha problemes en tots els llocs, i és veritat que potser canviar de ciutat no era la solució, però reconec que ara estic contenta amb el canvi però, aquest no és sols un assumpte polític, sinó que és una qüestió relacionada amb una mancança de crítica terrible, perquè si no, no s’entén que les coses duren tant de temps. I, és veritat que és dur, però sempre busques els teus aliats. Per a nosaltres, per exemple, va ser tremendament satisfactori en el 2011 publicar el llibre Benvinguts al Cabanyal en un moment en què la resistència la visibilitzàvem en un grup de persones que sentim com els nostres veïns i que van ser capaços de fer un tasca tan important.

Cabanyal.jpg
Benvinguts al Cabanyal (Media Vaca, 2011), edició a càrrec de Vicente Ferrer

-Resulta impossible quedar-se només amb un títol del vostre catàleg però, en el meu rànquing de preferits de Media Vaca, el número 1 és ¡Fuego!, el poema de Jan Brzechwa amb il·lustracions d’Agnieszka Borucka-Foks.

BL: ¡Fuego! És una gran obra que també va estar premiada el 2015 com el llibre Millor Editat i, sorprenentment, va ser la primera vegada que un conseller de Cultura assistia a la cerimònia d’entrega, una cosa que fa palesa la importància que els uns i els altres han manifestat pels llibres. A més, al guardó es sumava la compra de dos-cents exemplars per a biblioteques i, quina manera millor de premiar un llibre que posar-lo gratuïtament a l’abast de la gent?

-I, vosaltres, de quin llibre us sentiu més orgullosos?

BL: És molt difícil aquesta pregunta! És com preguntar quin seria el teu fill preferit!

VF: No, no, jo no considere els llibres com a fills. A més, hi ha qui diu que tots els fills són iguals, però sempre té els seus favoritismes! Bé, és veritat que cada llibre té les seues circumstàncies, que són complicades de compartir i d’explicar, com ara la relació que mantens amb cadascun dels autors, les expectatives que et genera, el temps que passa mentre fas el llibre… són tot un seguit de factors que forçosament influeixen després en els sentiments que et genera el llibre acabat.

-Finalment, quin seria el repte per als pròxims vint anys de Media Vaca?

VF: Això és massa temps, no hi haurà vint anys però, tot i això, d’ací vint anys potser podrem plantejar-nos la possibilitat de posar per fi una caseta en la Fira del Llibre de Madrid, o potser no, perquè el nombre de títols que exigeixen va augmentant i mai no en tenim suficients. Sincerament, jo ja no em plantege res a tant llarg termini. El temps passa molt ràpid, sense que ens n’adonem, i amb els anys les coses pesen d’una manera diferent a quan érem més joves. El que compta ara és salvar el dia, i en això estem.

Leave a Reply