El barret és una peça de roba que serveix per a cobrir-se el cap. Es pot dur bé com a protecció contra les inclemències del temps, com ara el fred i la calor, o bé com un accessori de moda. Al meu avi Rafael, per exemple, li agradaven molt, quasi tant com les corbates, i en tenia un per a cada ocasió: el més vell per a estar per casa; un per a dormir com el del Pare Noel, per a ell aquest era el més calent perquè li tapava fins les orelles i sempre el deixava penjat del capçal del llit; un de més tou, fosc i d’ales amples per a mudar; el de palla per anar a l’horta i un bon grapat més. Ara bé, malauradament, el que ell no sabia és que hi ha moltes més classes de barrets i alguns tan increïbles i inversemblants com ara els barrets per a amagar les idees, els barrets llanterna i, fins i tot, els barrets per a oblidar, per als cors ferits.
Així ho desvetla Catarina Sobral en O chapeleiro e o vento, la història d’un barreter capaç de fer els barrets més bonics i més originals tot i que, el realment especial d’aquests, és que no es perdien mai perquè cap d’ells podia ser endut pel vent. Els seus barrets eren coneguts per tots, no estrenyien, no pesaven, no deixaven passar la pluja i tenien les formes i utilitats més diverses i ingenioses. Era tan famós que rebia clients de tots els indrets del món, que acudien a la botiga només per a fer-se amb un dels seus barrets. Però, malgrat aquest prestigi, el barreter passava hores i hores tancat en l’estudi tractant d’inventar-ne un que, per fi, pogués escapar-se amb la força d’una ventada. O chapeleiro e o vento és un text senzill i tendre, una obra d’aquesta artista portuguesa que torna a sorprendre una vegada més amb un singular catàleg de barrets tan ben escrit com il·lustrat. I és que, Catarina, no decep.
Aquesta il·lustradora no sol treballar sempre amb la mateixa tècnica i, per tant, l’efecte plàstic dels seus llibres varia dels uns als altres. Amb tot, la tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que l’exploració en la mescla de textures i l’exhibició d’imatges bidimensionals són uns trets habituals de l’univers gràfic de Sobral que ací també estan presents. En aquesta obra, però, la bicromia es fa encara més intensa a causa de l’ús del grafit i les variacions tonals, que es conjuguen amb l’esporàdica i sobtada introducció dels colors blau i groc per a subratllar alguns dels objectes que hi apareixen. Les seues són unes imatges molt dinàmiques, narratives que, juntament amb el text, es preocupen per la comprensió de la història i, a més, introdueixen altres lectures.
És precisament la riquesa visual i la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums de la portuguesa d’altres autors contemporanis. Catarina Sobral agrada, entusiasma, i no sols per l’estètica que en desprenen els treballs sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre infantil amb un resultat d’una qualitat literària i visual evident i que, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. O chapeleiro e o vento, així, és un llibre de petit format que no sols mostra diferents tipus de barrets sinó que alhora ens enfronta amb el que ens manca, amb el que no aconseguim. Perquè el barret ideal, amb el que ens sentim més còmodes, el que més ens afavoreix, no es troba a la primera. Però, a la fi, arriba. Tot i que siga portat per un vent de canvi, per un buf d’aire fresc, nou, com són els llibres de Catarina.