Recorde unes vacances d’estiu a la Vall de Boí, als Pirineus, quan era menuda amb els meus pares i una colla d’amics. Un d’aquells dies, mentre passejava plàcidament per un d’aquells pobles de carrers empedrats i cases antigues amb balcons de fusta, de sobte i sense esperar-m’ho, un gos negre, de dimensions considerables, s’abalançà sobre mi, es plantà sobre dues de les seues potes i, mostrant-me els ullals ben de prop, m’espentà sobre un cotxe deixant-me muda de por. El que jo no sabia és que el gos no em volia menjar a mi, sinó al paquet de papes que portava entres les mans i que tant tranquil·lament assaboria abans d’aquest dramàtic assalt. Aquest episodi, que sempre he evocat amb segurament més aparositat de la que hi hagué, possiblement ha marcat la meua manera de relacionar-me ara amb aquests animals.
Black dog, recentment publicat en castellà per Nube Ocho, és un àlbum escrit i il·lustrat per Levi Pinfold que conta l’aventura que viu, precisament amb un gos negre, la família Hope. Així, el senyor Hope, està gaudint del seu desdejuni fins que observa amb terror a través de la finestra un gos negre que defineix amb la mida d’un tigre; la senyora Hope, poc després, crida espantada que hi ha un gos negre de la mida d’un elefant fóra de la casa; a continuació, la filla, des del pis de dalt, s’horroritza en comprovar, mentre es renta les dents, la presència de l’enorme ull d’un gos negre de la mida d’un tiranosaure rex alhora que el fill major, es desperta emporuguit en adonar-se’n que un gos negre gegant passeja a la vora de la seua finestra. Malgrat que la por augmenta a mesura que es presenten els personatges, finalment, és el més menut dels Hope, tot i les advertències de perill, qui ix al carrer sota l’atenta mirada de la resta de la família, que s’amaga darrere de la porta amb gest de pànic, i enceta una persecució juganera que, a poc a poc, acabarà per reduir la grandària desorbitada d’aquest animal.
Pinfold compagina deliciosament la narració escrita amb tot un seguit d’il·lustracions a gran escala que reprodueixen visualment aquest temor i que s’uneixen amb el text per tal de descriure l’evolució d’aquesta sensació d’angoixa. Però, malgrat la qualitat textual i les possibilitats que ofereix per a ser llegit en veu alta, són les il·lustracions les que millor defineixen i caracteritzen aquest àlbum, unes imatges amb unes tonalitats suaus, càlides, d’estil clàssic, amb un realisme màgic i estilitzat que revelen la influència dels seus treballs pictòrics així com un acurat gust pels detalls i una estudiada posada en escena. Juntament amb aquestes més grans, que són les encarregades d’argumentar visualment les sensacions que explica el text, unes il·lustracions encantadores, més menudes i de color sèpia envolten el text i construeixen seqüències visuals del que el relat exposa amb un dinamisme propi de la tècnica de l’stop motion. La riquesa plàstica d’aquest il·lustrador, de fet, és tan inspiradora i suggestiva que només amb les il·lustracions es podria sostindre la història, sense necessitat del text.
Diuen que la por té molts graus. I jo devia tenir el més alt ja que, de ben menuda, tenia por de tot, no només dels gossos (els negres i tots els altres) sinó també de dormir sola a casa, dels morts i de tantes altres coses que ara no vénen al cas. El que ha vingut al cas, però, és aquest gos negre de Levi Pinfold que ha inundat la casa familiar dels Hope d’una sensació d’intranquil·litat i nerviosisme. I és que la por, és això, la inquietud i l’angoixa que, normalment, provoca algun pensament desagradable que roman amb força en l’inconscient i que acudeix amb més o menys freqüència amplificant-ne els efectes i monopolitzant-ne el pensament. Sort que Pinfold té el remei per a véncer-la: córrer davant d’ella i esgotar-la fins reduir-la i fer-la inofensiva. Ho posaré en pràctica. O, almenys, ho intentaré.
