‘Cuando los peces se fueron volando’: una narració poètica sobre l’absència

La possibilitat inversemblant de mantenir una conversa a milers de kilòmetres de distància és una de les coses que més valore de la tecnologia. Així, fa unes setmanes, mitjançant un intercanvi de correus electrònics, vaig establir un enriquidor diàleg amb Sara Bertrand, una periodista i escriptora xilena que col·labora en diverses revistes culturals de Sud-amèrica i ha escrit obres de ficció publicades al seu país, a Colòmbia, l’Equador, Bolívia i França. El seu treball més recent, però, és Cuando los peces se fueron volando, un llibre sobre les absències, tant les breus com les definitives, il·lustrat pel també xilé Francisco Javier Olea i publicat per l’editorial colombiana Tragaluz.

Cuando los peces se fueron volando no és sinó el resum de les pèrdues sofertes per Bertrand al llarg dels anys, narrades des de la visió d’un infant i en forma d’àlbum il·lustrat. Afortunadament, la sobtada desaparició d’aquesta qüestió en els llibres infantils, malgrat l’habitual presència del tema de la mort en els contes de fades tradicionals, tendeix a recuperar-se a causa de l’amplitud de temes que en els nostres dies facilita el mercat editorial. Amb tot, Sara Bertrand s’allunya de les imposicions, dels relats amb pretensions didàctiques i moralitzants i les modes temàtiques i escriu aquesta obra espentada per una primerenca i tràgica experiència personal com és la mort del pare quan era menuda. Aquest va ser, sens dubte, un encontre brutal amb la contundència del que és irreversible, amb la pèrdua definitiva dels qui estimem, i, des d’aleshores, la seua presència l’ha perseguida plantejant-li interrogants constants fins a fer d’aquest assumpte una de les seues obsessions més essencials.

Per a l’escriptora, són aquestes dèries personals de cadascú les que, precisament, porten a escriure, és a dir, que no s’escull el que s’escriu sinó que, més, bé, sovint s’escriu el que es viu, el que commou. Aquesta història, per tant, naix de la persistència d’aquesta inquietud i esdevé, així, un llibre trist a partir d’una vivència individual, de la qual difícilment hom pot escapar i que genera sentiments tan universals com ara el dolor i la pena. Des d’aquesta perspectiva, Cuando los peces se fueron volando és una obra petita, fins i tot minúscula, ja que no transmet cap missatge innovador respecte a les moltes altres obres que abans o després d’ella han centrat el seu argument en la mort. La grandesa d’aquest àlbum, en canvi, habita en la subtilesa de la unió de les suggerències textuals de Bertrand i en l’agudesa de les imatges d’Olea, en allò que apareix explícitament i que provoca una interpretació oberta en el lector fins a portar-lo a descobrir i sentir sentiments compartits.

Tots aquests trets la fan transcendir les fronteres emocionals de, al meu parer, l’erroniàment etiquetada com a literatura infantil per a oferir-se com una obra sense edat que tracta amb delicadesa els més menuts alhora que captiva el lector més adult tal i com, de fet, ha passat amb mi. I és que, tot i que malauradament no l’he pogut aconseguir encara, la descoberta casual d’aquest àlbum mitjançant un parell de ressenyes literàries i la cerca de referents per la xarxa d’aquesta autora fins contactar finalment amb ella, ha sigut la que ha fet possible la nostra connexió forjant un lligam virtual en comprovar, sorpresa, com coincidíem, per circumstàncies vitals diferents, en les nostres opinions al voltant de l’ofici d’escriure i la literatura infantil així com en les nostres afeccions i, per tant, en les nostres obsessions. Que siguen benvinguts, doncs, molts més àlbums com aquest amb què compartir tant les tristeses com les alegries.