Ara que arriba el Dia de Sant Jordi i, amb ell, la llegenda del monstre terrible i d’alé pudent que produïa la mort d’una donzella cada any, parlar de bèsties que comparteixen la feredat d’aquest drac sembla, doncs, indefugible. Tant és així que, després de pensar i repensar un llibre de temàtica jordiana, de sobte, i regirant amb insistència entre els àlbums de les meues prestatgeries sense trobar res que em convencera, me n’he adonat que amagat entre la pila de llibres pendents de comentar romania discret des d’un viatge a Avinyó el darrer mes de desembre Le tigre qui voulait être roi (El tigre que volia ser rei) de James Thurber, una història impetuosament salvatge que s’ajusta a aquesta temàtica monstruosa d’éssers terribles i temuts. De manera que, tot i el distanciament argumental d’aquest llibre, ja que s’allunya substancialment del relat del personatge llegendari del sant, la força i la contemporaneïtat d’aquesta narració protagonitzada per animals salvatges m’ha captivat tant que, escapar-ne de les seues urpes, ha estat realment complicat.
De fet, aquest és un conte que es va publicar en The New Yorker l’11 d’agost de 1956 i que, ja aleshores, va estar considerat excessivament violent per la cruesa de la crònica animal, malgrat que un temps després s’introduiria amb èxit en les escoles a causa del missatge educador al voltant de la futilitat de la guerra i l’ànsia de poder. Així, el periodista i escriptor estadounidenc James Thurber (1894- 1961) va escriure una faula curta i penetrant sobre un tigre famolenc d’ego i de domini que es disposa a convertir-se en el rei de les bèsties, fet que provoca una baralla entre ell, el lleó, que lluita per a mantindre el seu estatus reial, i la resta de criatures de la selva que es posicionen amb cadascuna de les dues feres. Finalment, el tigre és el vencedor i, també, l’únic supervivent, però, ¿com es pot ser rei si no hi ha ningú per a governar? Aquest és, certament, un text atemporal que manifesta la vehemència sense sentit ni contemplacions que impera en la nostra cultura, massa sovint marcada per la revolta destructiva per assolir allò considerat millor o superior, tal i com s’escenifica en la història de Thurber.
Però aquest àlbum no sols resulta impactant per la barbàrie de la trama sinó que, a més, i gairebé un segle després ja que la publicació original mostra il·lustracions de l’autor mateix, la il·lustradora Joohee Yoon sorprén gràficament ara amb una nova versió del clàssic de Thurber on s’exhibeix un domini evident de la serigrafia a dues tintes. Aquesta precisió tècnica de Yoon amplifica la vitalitat dramàtica del text mitjançant els contrastos bruscos de color i els sobtosos jocs de llums i ombres que aconsegueix tot i la reducció cromàtica. Altrament, Le tigre qui voulait être roi, una publicació a càrrec de la francesa Éditions Thierry Magnier és, a més de tot, l’exemple perfecte del que ha de ser un bon àlbum il·lustrat a causa de la qualitat de la impressió, la selecció del paper, l’excel·lent maquetació amb el descobriment inclòs d’una doble pàgina desplegable i l’exquisida enquadernació japonesa.
Dissortadament, desconec com seran la resta d’edicions, com ara la italiana d’Oreccio Acerbo i l’anglesa d’Enchanted Lyon Books, i si compartiran el bon fer d’aquesta, però, el que sí que sé és que, potser, aquest àlbum guarda més relació de la que inicialment em pensava amb sant Jordi i, consegüentment, amb la celebració del Dia del Llibre i és que, ¿per què no puc regalar àlbums com aquest en la meua llengua? Com a les faules de Thurber, la moralitat és clara perquè possiblement tot el que és bo tarda a arribar. Almenys si, abans, no vas a buscar-ho fora.
