De menuda, quan imaginava com seria la meua vida de gran, m’agradava pensar que als trenta, una edat que aleshores considerava ja com a suficientment adulta, seria mare almenys d’una o dues criatures. Però, passada la trentena, i per diferents circumstàncies que ara no vénen al cas, aquella innocent projecció infantil sembla estar encara bastant allunyada de materialitzar-se i, de moment, per tant, m’he de conformar amb passar totes les estones que puc amb els fills que a hores d’ara les meues amigues sí que tenen. Algunes, fins i tot, per partida doble. Aquesta experiència amb la maternitat viscuda en segona persona em permet observar, des de la distància, els distints comportaments maternals i les infinites possibilitats de criança que, pel que puc comprovar, hi ha i que, en algun moment, espere posar en pràctica.
Sembla que aquestes cavil·lacions al voltant de la criança i l’educació dels infants són qüestions que també es planteja l’escriptora i il·lustradora belga Kitty Crowther, qui reflexiona al voltant de la maternitat i les actituds tan diferents i personals d’enfrontar la difícil tasca de ser mare en Mère Mèduse, entre d’altres assumptes. Així, perquè siga com cal, aquesta història s’enceta amb un part, el d’Irisée, que treu el cap d’entre les cames de la mare gràcies a l’ajuda de dues comares peculiars que ajuden en el naixement de la seua filla a Medusa, un ésser estrany i enigmàtic que s’oculta rere uns cabells llarguíssims que, fins i tot, es mouen com una extremitat més. Medusa és, per tant, una mare especial i Crowther no ho dissimula sinó que ho evidencia exageradament.
De fet, aquesta mare Medusa sembla descendir directament de la mitologia grega i de les teories del botànic suec Linné qui va nomenar aquests animals marins amb aquest nom perquè els seus tentacles feien pensar, efectivament, en aquelles tres gorgones que els mites antics descriuen a com monstres femenins de cabells formats per serps verinoses que petrificaven a tots els que les miraren. Precisament, Medusa és d’una bellesa que captiva, com també ho són les meduses, però és alhora un personatge que espanta, una dona estrambòtica que viu tancada en el seu propi cabell, tan llarg que sembla tenir vida pròpia, i que es manté allunyada i distant de la resta del món. Només Irisée pot acostar-se-li i és únicament amb ella amb qui es mostra com vertaderament és, afectuosa i dolça però, sobretot, temorosa, perquè no vol que s’hi faça mal; és per això que l’envolta i l’acarona tendrament i constant amb els cabells sense apenes separar-se’n d’ella i sense cap pretensió de compartir-la amb ningú. I aquesta no és l’opció més encertada.
Per a il·lustrar aquest relat metafòric sobre l’amor maternal i l’instint absolut de protecció, Kitty Crowther és fidel als llapis de colors, a la peculiar personalitat estètica i a la presència d’imatges atrevides, descarades i subversives per a reforçar visualment el text. Aquest llibre és també una espècie d’homenatge als considerats com a diferents a la resta, rars o estranys i qui millor que Crowther, una autora que desperta certa controvèrsia, per a exemplificar-ho en forma d’àlbum il·lustrat. D’aquesta manera, tot un seguit de crustacis, crancs, anemones de mar, petxines, esponges, flors i qualsevol tipus d’ocells i altres animals apareixen juntament amb les dues protagonistes com una alegre decoració en imatges de platges i altres indrets naturals on la fantasia i la imaginació enalteixen la delicadesa dels detalls i l’oníric univers gràfic amb reminiscències de la pintura expressionista reforça el to màgic de la narració.
Comptat i debatut, l’ànsia protectora de Medusa es converteix en una barrera que aïlla Irisée del món exterior, tan ple de coses meravelloses per a descobrir i, tot i que pot fer qualsevol cosa amb els cabells, com ara protegir, aixecar, transportar, alimentar, guiar i fins i tot ensenyar a llegir i escriure a la menuda, no pot, però, oferir-li la llibertat de relacionar-se amb altres infants. Finalment, Medusa claudica i porta la xiqueta a l’escola per traure-la de l’aïllament social a què l’havia condemnada i, fins i tot, es talla els cabells, conscient com n’és de la seua raresa i que espanta els companys d’aquesta quan la recull. Amb tot, aquest gest no s’ha d’entendre com una renuncia ja que el cabell amb el temps tornar a créixer. I, ara que en pense, conec moltes mares que s’han hagut de tallar els cabells per a deixar-se’ls créixer una vegada que han aprés a ser la mare que realment havien de ser.
Magnífico, Clara. No lo he leído hasta ahora por falta de tiempo, pero es una gran entrada. Comparto.