Pensar en l’estiu és recordar l’olor de la crema solar que percebia encara de bon matí des del llit quan ma mare s’untava afanyadament el cos abans dels cursos de natació que oferia als xiquets del poble. Tant és així que, una vegada arriba el moment esperat durant tot l’any en què encete un nou recipient de crema per a protegir-me del sol, el record és instantani i és, aleshores, quan l’evocació de les vacances d’infantesa retorna i, amb aquesta, eixe plaer tan dolç de deixar passar el temps molt a poc a poc, tal i com ocorre, de fet, quan som menuts. Això sí que són vacances.
Ara que espere amb impaciència l’agost, el descans, els viatges i la desconnexió, rememorar aquestes sensacions passades és tan inevitable com buscar llibres amb què reviure aquestes experiències i La ola, de l’artista koreana Suzy Lee n’és, sense dubte, un d’aquests. Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules que retrata l’experiència infantil de viure sense preocupacions i ho fa mitjançant una història tan senzilla com és la d’una xiqueta que descobreix el mar per primera vegada. Aquest és, per això, un relat mut que mostra el món des dels ulls d’un infant i que ens delecta amb imatges delicioses que celebren la màgia de les coses petites. És la capacitat tècnica de Lee a l’hora d’aplicar el llapis de carbonet amb què dibuixa i l’aquarel·la i l’acrílic per a l’aplicació del color la que contribueix intensament en la narració visual. Així, l’habilitat per a transmetre emocions i sensacions és tan exacta que aconsegueix traspassar la frontera del paper, un fet que ens condueix a sentir-nos ubicats en la mateixa platja de la història i a percebre subtilment la humitat, el moviment i, fins i tot, el soroll de les ones.
Aquesta protagonista que observem en silenci i amb tanta sorpresa com curiositat, però, no està sola sinó que un grup de gavines juganeres l’acompanyen, la imiten en els seus gestos i moviments i es diverteixen amb ella. De fet, aquestes cinc aus, d’una banda, accentuen l’alegria viscuda per la protagonista i, d’altra, atorguen el toc humorístic que captiva, definitivament, els adults. Amb tot, juntament amb la xiqueta, l’altre protagonista essencial d’aquest relat és, precisament, el mar, el qual es situa gràficament en la part esquerra del llibre fins que, finalment, sucumbeix la frontera establerta per la unió de les pàgines i, imprevisible com és, acurta la distància a mesura que la menuda va perdent la por a l’aigua.
Tot i la dificultat que comporta encara per a molts enfrontar-se a un llibre sense text i la predilecció d’obres amb una història escrita que ajude a interpretar les il·lustracions, La ola, com la resta dels àlbums il·lustrats d’aquesta il·lustradora, constitueix un estímul excel·lent per a despertar la imaginació dels infants i fomentar el gust de llegir, sobretot de llegir imatges. Pels que ja som més grans, en canvi, aquest és un objecte estètic idoni per a deixar-nos portar per uns instants per la tendresa d’aquesta innocència perduda i per la bellesa dels descobriments plaents i sense presses que, com també ocorre en Il Barbaro, només es veuen aturats quan, com en aquest cas, la mare agafa de la mà la seua filleta perquè considera que el temps a la platja ha arribat a la seua fi. Una llàstima. Tot s’acaba.
M’encanta la idea de “llegir imatges”, una proposta fantàstica!