‘Esta es la historia de un vaquero’ no és un àlbum per a infants. O potser sí.

Ceci n’est pas une pipe (Això no és una pipa), és una coneguda pintura de René Magritte, figura principal del moviment surrealista. Es tracta d’un quadre que mostra exactament l’element que la inscripció està negant, és a dir, una pipa, però, ¿per què aquesta confusió? ¿Què pretenia Magritte amb aquesta provocació? Sembla que l’artista belga volia posar de manifest l’abisme que separa la interpretació pictòrica de l’objecte visible tot qüestionant així realitat, representació i llenguatge. Altrament, quan el darrer mes d’agost visitava la llibreria d’El bosque de la Maga Colibrí, a Gijón, Lara Meana, llibretera i especialista en LIJ, amb una seguretat enlluernadora, em va posar un àlbum al davant i em va dir: «emporta’t aquest; és una reflexió sobre molta de la literatura per a infants actual». Com els primers espectadors de Magritte, en veure’l, vaig quedar totalment atordida però, va ser llegir-lo i entendre-ho tot.

Anem per parts. Una gran historia de vaqueros (Limonero, 2019), de Delphine Perret és, primerament, una publicació amb una edició que ha tingut cura de tots els detalls. Un àlbum de mesures reduïdes i estètica minimalista, amb una paleta centrada exclusivament en el negre, el blanc i el daurat, unes il·lustracions sintètiques i sense artificiositats compositives i un joc tipogràfic original però, sobretot, necessari per a entendre el discurs narratiu. El desconcert, de fet, arriba només distingir en la coberta la il·lustració d’una mona que es menja amb parsimònia un plàtan; sí, certament, una imatge molt allunyada de la idea de relat que la ment configura en advertir el títol. Amb tot, és el text de la contracoberta qui ajuda a desemmascarar una entremaliadura creativa deliciosament tramada: «Lo reemplacé por un mono porque me dijeron que un vaquero, con sus dientes amarillos y su cara de malo, daría muchísimo miedo».

Aquest joc narratiu i visual plantejat molt abans d’endinsar-se en la història, continua en l’interior, on s’estableix un diàleg a tres bandes: el text amb la presència d’un narrador extern que explica el relat d’un vaquer despietat que fuma, beu molt de whisky, desdejuna conillets i assalta bancs; les il·lustracions que l’acompanyen i mostren una mona que es renta les dents, menja xiclet, fa exercici amb un estruç i viatja en autobús amb una gallina i, finalment, un narrador que amb un to naïf i una ironia francament corrosiva justifica la presència d’aquestes il·lustracions en relació amb el text. Una desconnexió total entre el relat i la imatge que sorprén qui llig, alhora que transgredeix sense por les regles simbiòtiques de qualsevol altre àlbum per a anar molt més enllà d’una simple història de vaquers.

Amb una aposta contundent pel joc metaficcional, Perret busca desmuntar ací la lògica imperant en la literatura per a infants, és a dir, les limitacions i les exigències a què sovint s’enfronten autors i il·lustradors, com ara la censura, la correcció política, i els finals feliços, entre altres, amb justificacions per part del narrador com, per exemple, no dibuixar una baralla perquè és una acció massa violenta. Sí, del seu propòsit, evidentment n’ix victoriosa, ja que aquesta esdevé una publicació insòlita, divertida i molt intel·ligent que, tot i que no ho semble, evidencia un gran respecte pels xiquets i les xiquetes lectores. Un replantejament d’essència magrittiana on l’absurd i l’exageració són la clau per a prendre consciència del precipici que separa el didactisme del plaer per llegir, de les exigències dels adults i els gustos lectors dels més menuts. Per cert, gràcies, Lara!