‘Els capibares’: una faula contemporània

Qui em coneix, sap que no tinc massa bona connexió amb el regne animal. En directe, totes les bestioletes de quatre potes em causen més respecte que tendresa. Això és així. Ara bé, he de reconéixer que descobrir noves espècies i, sobretot, introduir-me en les seues particularitats vitals des de la distància, és una pràctica engrescadora que acostume a fer, principalment, al sofà de casa i amb el documental de fons a l’hora de la migdiada (captivada em tenen els que tracten sobre elefants i pingüins emperadors). Malgrat aquest coneixement televisiu, no ha estat fins fa molt poc que me n’he assabentat de l’existència dels capibares, uns rosegadors amb un pelatge color marró i una menudíssima cua que habiten al continent sud-americà. Pel que he investigat, són unes criatures nocturnes i solitàries que viuen en coves excavades en la terra i en cavitats petites entre les arrels dels arbres, on jauen durant tot el dia, sempre separades el mascle de la femella. A més, curiosament, els caus posseeixen més d’una entrada i una d’aquestes es troba molt a prop d’un riu o rierol per a escapar dels seus depredadors tot llançant-se a l’aigua, perquè són bons nadadors.

En aquesta ocasió, però, la presentació i l’interés sobtat per aquests éssers ha arribat mitjançant l’àlbum il·lustrat Els capibares (Ekaré, 2019), un treball d’Alfredo Soderguit que m’ha sorprés en cada nova lectura, i no sols pel descobriment animal. Però anem per ordre, ja que aquesta història comença amb l’arribada al galliner d’uns animals estranys, grossos i peluts. Endevineu de qui es tracta? Fins aleshores, la vida era molt confortable, tothom sabia què havia de fer, hi havia menjar suficient i mai no passava res fora del normal, o això els havien fet creure. Ningú no ho va dubtar: no hi havia lloc per als capibares, però aquests no podien fer marxa enrere, perquè la temporada de caça havia començat (la seua és una carn exquisida amb una gran demanda comercial) per tant, les gallines es veuran obligades a acceptar una inoportuna convivència, no sense imposar abans algunes regles, com ara no qüestionar les regles. Per sort, un ensurt ensordidorament salvatge farà capgirar per fi l’autoritarisme del corral.

Vaig arribar a Alfredo Soderguit per Soc un animal (Libros del Zorro Rojo, 2018) una obra que connecta amb el més profund de la nostra natura, sobretot amb la dels més menuts, als quals tracta de fer veure des d’un discurs narratiu i visual fascinant un tret particular de la seua personalitat. L’uruguaià, assumeix de nou la veu de l’escriptor i l’il·lustrador, per a construir ací un relat amb la mateixa eficàcia argumental però estèticament molt allunyat d’aquelles tintes planes i figures esquematitzades. Ara, en canvi, ens sedueix amb unes il·lustracions formalment més amables i de tendència realista amb un cromatisme menys saturat però igualment personal i captivador que s’inspiren en el llenguatge cinematogràfic a l’hora de donar suport al relat i seqüenciar la narració. Els capibares es presenta així amb un text d’una concisió admirable, i intel·ligentment disposat en la doble pàgina, que s’associa sense interferències i s’amplifica amb la imatge, com bé exigeix un bon àlbum. Soderguit sap què dir, quan dir-ho i com dir-ho, una habilitat que el porta a prescindir de qualsevol artifici i a jugar amb la paraula i la il·lustració per a explicar una història deliciosa amb una conclusió inesperada.

De fet, és aquest acabament el que ens obri definitivament la porta a noves lectures, a noves interpretacions, a anar més enllà de la fascinació per aquestes bestioletes del tot desconegudes en aquest continent. Els capibares, s’alça doncs com una faula contemporània que sense caure en moralines ensucrades enraona subtilment sobre la diferències i l’acceptació, sobre esdevenir estranger o nouvingut i la necessitat cabdal de ser acceptat, acollit i integrat, sobre la riquesa d’enriquir-se els uns amb els altres, vinguem d’on vinguem. Un discurs, malauradament, amb una vigència absoluta que s’amaga rere un àlbum il·lustrat que es deixa llegir, mirar, gaudir i desembrollar.