El pare em va regalar el primer Rodari l’any 1994. No us penseu que tinc tant bona memòria, és que així ho indica la dedicatòria. Contes per telèfon, publicat per l’Editorial Joventut, va ser doncs la meua primera incursió en l’univers rodarià. Després d’aquest títol, en vingueren altres, és clar, com ara Cuentos para jugar i Història de Marco i Mirco als quals els seguiren, ja de més gran, Gramática de la fantasía, Escuela de fantasía i una versió en italià de C’era due volte il barone Lamborte, de lectura obligatòria a l’Escola Oficial d’Idiomes. Confessaré amb certa vergonya que, aquesta petita mostra, no fa més que evidenciar que de Rodari no he llegit ni una quarta part de la seua producció, per això, aquest 2020 que celebrem el centenari del seu naixement, m’he marcat el propòsit ferm d’aprofitar per a descobrir i llegir les edicions que dels seus textos s’estan fent.
El llibre dels errors, amb una traducció exquisida de Teresa Duran i Txell Freixinet, és una d’aquestes publicacions recents amb la qual, i de nou l’Editorial Joventut, ens va alleugerir una mica el letàrgic confinament. Una obra que ha estat ben complicada de traduir, ja que està plena, efectivament, d’errors: alguns es veien a primera vista, d’altres estaven amagats com endevinalles, n’hi havia en vers i n’hi havia també en prosa. I no eren només ortogràfics! Amb tot, pel que sembla, eren tots necessaris i profitosos i demanaven amb cura la traducció més encertada. S’ha de recordar ací que, Rodari, de fet, va alertar pares i mestres, a qui està dedicat el llibre, que «els errors no es troben en les paraules, sinó en les coses; hem de corregir els dictats, però sobretot cal corregir el món» i és aquesta la premissa que encertadament s’ha seguit. Ara bé, ja em perdonareu, però, de Rodari, poca cosa més puc afegir jo, perquè d’aquest autor i d’aquest text està quasi tot dit. En canvi, de l’excel·lent edició, del disseny i la maquetació de Mercedes Romero i de les il·lustracions de Chiara Armellini, d’això sí que se’n pot parlar. I molt!
D’essència literària purament rodariana també, El llibre dels errors no té però res a veure amb l’aparença d’aquella versió més clàssica de Contes per telèfon amb il·lustracions de caire tradicional i en blanc i negre. Bé, sí, tots dos tenen tapes dures, però aquesta és sense dubte l’única coincidència formal. La coberta groga i vibrant, el joc amb els colors en el nom de Gianni, el deliciós ball de la tipografia en el títol, la substitució arriscada de la icònica il·lustració de Bruno Munari del 1964 per aquesta vaca amb abric i botes, la resolució i el blau del llom i la contracoberta amb els tres retrats il·lustrats són una primera demostració que aquesta no és una edició com qualsevol altra.
Tota una declaració d’intencions que continua a l’interior on es reforça aquesta habilitat gràfica amb l’elecció tipogràfica i la deliciosa distribució del text a la pàgina, juntament amb l’experimentació visual. Fascinant em resulta, per exemple, la disposició de la imatge del cel que cau al terra a la història d’El cel madur. Sortosament, la il·lustració no ha estat relegada ací a una lectura de segona i les imatges d’Armellini, qui es nota que coneix al detall els treballs de Rodari i Munari, l’autèntic binomi il·lustrat, acompanyen i enlluernen amb força els textos de l’escriptor italià. I ho fan com si haguera estat sempre així, amb la vitalitat estilística, la simplicitat, el cromatisme brillant i el sentit de l’humor amb què resolt cadascun dels dilemes de l’italià. Un Rodari, en definitiva, curiosament embolcallat per dones, amb la coordinació editorial d’Elodi Bourgeois, que potser han comés també algun error però almenys, de moment, jo no he sabut trobar-hi.