‘L’ànima perduda’: quan l’espera demana paciència encara

Després de quasi dos mesos a casa, quan per fi s’alleugen les mesures de tancament, he de confessar que no estic del tot convençuda de voler desconfinar-me. Sí, certament, retrobar la mare, el pare, la germana, la resta de la família i les amistats és un dels anhels que amb més o menys estoïcisme, depenent del moment i l’estat d’ànim, he capejat tot aquest temps. Amb tot, i sent conscient de la muntanya russa emocional en què la pandèmia i l’estat d’alarma m’han capbussat sense permís, me n’adone que he estat capaç de trobar una certa felicitat en la lentitud dels dies, en els despertars sense pressa, en el plaer de llegir a les nits sense caure de son i en unes jornades tranquil·les en les quals el descans i la feina conviuen sense interferències i sense horaris exigents. La casa ha esdevingut, doncs, un refugi inesquinçable que m’ha presentat una quotidianitat serena i reposada que m’embolcalla i m’allunya d’una incertesa exterior que, tot s’ha de dir, m’espanta terriblement.

Com si haguera estat publicat pensant en aquesta situació, L’ànima perduda (Thule, 2019), d’Olga Tokarczuk i Joanna Concejo és una de les lectures que més m’acompanya i m’esperona aquests dies. Un àlbum il·lustrat deliciós que explica la història d’un home que, de tan atrafegat i enfeinat, ha deixat la seua ànima enrere i, entre altres coses, ja no recorda tot just ni el seu nom. La metgessa a què acudeix preocupat, una anciana molt sàvia, li recomana que el que ha de fer és asseure’s a esperar-la i això és precisament el que es disposa a fer. El que no sap, però, és que l’ànima transita pel temps molt, molt, lentament, per tant, aquesta espera demana més paciència que qualsevol altra. El relat, amb un atractiu contingut filosòfic, és, de fet, un avís a navegants, un elogi de la calma, la introspecció i la retrobada amb l’entorn més proper que provoca la reflexió de qui llig, que és realment qui acabarà donant sentit a tot plegat. O, més bé, qui acabarà trobant el sentit de tot plegat.

Olga Tokarczuk, escriptora polonesa aclamada per la crítica i guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2018, recupera ací, i per sort, un conte que tenia oblidat en un calaix; una narració amb essència de faula que es presenta amb un text d’una llargària considerable que es concentra, a més, en les primeres pàgines, un fet que el distancia de la síntesi que sol demanar un àlbum. Altrament, Tokarczuk assoleix una barreja perfecta entre un llenguatge accessible i planer i una riquesa literària gens presumptuosa que conté, alhora, un lirisme encisadorament màgic. Un relat, en definitiva, que atrau especialment els grans però també podria seduir els més joves, sobretot després de viure una experiència com aquesta. Tot i això, L’ànima perduda té una particularitat que el fa encara més fascinant: es conjuga inseparablement amb el talent de Joanna Concejo, polonesa també.

Així, amb només un llapis i els llapis de colors, la il·lustradora explora aquesta melangia sobre les pàgines d’un vell quadern de compatibilitat amb tot un seguit de dibuixos minuciosos i de traçat clàssic. Una espècie de llibreta de records en to sèpia, amb l’aparició gradual del color com un element narratiu fonamental, on compareixen imatges del personatge principal però també fotografies antigues, paisatges d’hivern i, de tant en tant, la presència inesperada del paper vegetal, tan fràgil com ho és el tema principal d’aquesta història i com una metàfora tàctil i visual d’aquesta transició cap a l’ànima perduda. Tot un recorregut interior per la tristesa i l’alegria evocades per la memòria amb un final esperançador que fa d’aquesta obra un autèntic llibre d’artista. Per tot això, es va alçar amb el Premi Bolonia Ragazzi 2018, Menció Especial en Ficció. Només li posaré un però, i és que la coberta, la composició i tipografia del títol, no fan presagiar la bellesa del seu contingut. Afortunadament, no ho vaig tindre en compte a l’hora de comprar-lo.