De menut, el meu cosí, era molt poregós. Ara que ja és gran, però, ha aconseguit superar totes les seues pors infantils i no queda ni rastre del xiquet poruc que s’espantava pràcticament de tot. Tot i això, recorde amb especial tendresa que, el màxim moment de pànic per a ell era, sense dubte, la nit. Així, a més del recurs habitual en moltes cases de deixar el llum del corredor encés per mantindre un poc de claror a l’habitació, el meu cosí necessitava cridar «bona nit» des del llit per a reclamar imperiosament que tots els membres de casa li contestaren i sentir així que no estava tan sol allà gitat. Aquesta demanda es repetia constantment amb una freqüència de temps molt breu fins que, per fi, s’adormia. Fins aleshores, calia respondre-li, clar.
L‘hora d’anar al llit és un dels instants més temuts per molts infants, no sols per al meu cosí, i, aquest és precisament, el punt en què comença El Pelut, un àlbum escrit i il·lustrat per Arianne Faber i publicat per Thule el 2010. Aquesta història s’inicia, doncs, quan el temut monstre, el Pelut, es presenta de sobte en l’habitació de la protagonista. Aquest Pelut té molt de pèl i és d’un negre negríssim i, mentre la xiqueta dorm tranquil·la, el Pelut peludíssim i negríssim vol donar-li un ensurt, però, en canvi, a ella li agafa un atac de riure. Desconcertat, li pregunta què és el que li fa tanta gràcia i, aleshores, ella li ensenya al Pelut com s’ha de fer per a donar un ensurt com cal. Aquest és, per tant, un conte que parla d’un sentiment tant primigeni com és la por a la foscor, al moment d’apagar el llum, i que tants infants pateixen. Segurament per aquest motiu, Arianne Faber s’ha decantat per un grafisme primitiu i infantil a l’hora d’il·lustrar-lo.
Durant l’etapa infantil els objectes es representen de forma molt esquemàtica, allunyats del seu aspecte real. Un fet important en aquestes edats és que es dibuixa de memòria; els infants dibuixen allò que ja saben de les coses, el que els pareix més important de manera que, el petit artista, és més simbolista que no naturalista. És aquesta expressió la que ha procurat copsar la il·lustradora presentant tot un seguit d’elements que imiten el dibuix espontani dels menuts i en els quals és possible albirar símbols de la nit i altres figures semblants als éssers monstruosos. Aquestes creacions artístiques es repetiran al llarg de l’àlbum, bé en una pàgina a part reforçant el text i atorgant-li un caràcter oníric i nocturn a aquest o bé juntament amb els protagonistes. Pel que fa a aquests últims, també ells participen dels trets esquemàtics i ingenus. D’una banda, el Pelut és un ésser sense cap forma definida, pintat amb grans traços negres com si ho haguera fet un infant i del qual només endevinem la boca, d’una gran expressivitat s’ha de dir. D’altra, la xiqueta, que va acompanyada per la seua nina, tot reproduint un comportament infantil comú, i insisteix en aquest gust pel sintetisme de les formes. A més, la nina reprodueix sempre els gestos i les emocions de la xiqueta.
L’àlbum, a més, és caracteritza per la presència dominant dels colors roig i negre però, aquesta prevalença tonal es trencarà a l’acabament del llibre a causa del final revelador i terapèutic amb què sorprén. Així les coses, la xiqueta, amb una intel·ligència i maduresa colpidora, respon al Pelut que no li ha tingut por perquè mai no l’ha vist com un monstre sinó que l’ha imaginat com un pollet disfressat. Sí, potser tot es redueix a d’això, a imaginar que tot allò que ens espanta, ens paralitza i ens esborrona no és sinó un càndid i inofensiu pollet. Si el meu cosí ho hagués sabut abans!