Quan la meua germana i jo érem menudes, una pregunta recurrent sobresortia sempre entre tots aquells interrogants infantils amb què assetgem els pares durant una època determinada. Aquesta qüestió aflorava, en concret, durant aquelles escapades freqüents que solíem fer a la Mariola, els caps de setmana, els ponts, les vacances i, en definitiva, quan disposàvem d’un parell de dies lliures per a gaudir de Banyeres i el seu entorn. Consegüentment, ara que ja sóc gran, anar al poble continua sent una necessitat vital per allunyar-me de la ciutat, desconnectar i retrobar-me de tant en tant no sols amb un paisatge que vertaderament em fa feliç sinó també amb uns escenaris familiars que he compartit amb qui més he estimat, com ara els avis; uns indrets que habiten el seu record i que em fan sentir a casa, tot i que ells ja no hi siguen. És per això, doncs, que, a hores d’ara, encara em trobe buscant sense cap garantia d’èxit una resposta per aquella demanda que mai no em van saber respondre perquè, ¿què fa la gent que no té poble?
Baltasar o grande és el primer àlbum il·lustrat de Kirsten Sims, una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, debuta ara en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos d’aquesta història aleshores encara esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, contactava amb Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquesta història, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, a poc a poc, va acabar per convertir-se en un llibre al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ per un grup d’activistes que el deixa enmig del no-res per a trobar el seu propi camí. En aquest trajecte sense destinació determinada, dirà adéu als vells amics, intentarà fer-ne de nous i aprendrà a defensar-se per ell mateix en un món molt gran i, sovint, solitari; tot i que no per molt de temps.
Les il·lustracions de Kirsten Sims es caracteritzen per un univers creatiu molt particular resolt a partir de suggeridores pinzellades d’aquarel·la i traçats de tinta xinesa que la il·lustradora disposa sobre la imatge amb un moviment àgil i decidit. Aquesta rapidesa tècnica suscita la presència d’il·lustracions aparentment inacabades en les quals el color i la seua gestualitat esdevenen els protagonistes absoluts de la composició. Juntament amb aquesta riquesa cromàtica, hi destaca també l’aparició de tot un seguit de personatges que, amb una economia gràfica evident, mostren una expressivitat realment colpidora tal com s’observa, sobretot, en el personatge principal d’aquesta història. Amb tot, la resta d’elements que conformen l’àlbum participen i contribueixen d’aquesta exuberància plàstica, com ara la cal·ligrafia amb què es presenta el text i el joc amb els colors, les mesures i la disposició d’aquesta, com també les guardes, que exhibeixen un atractiu conjunt de tasses amb motius que giren al voltant d’aquest relat.
Resulta commovedor descobrir, finalment, com l’exotisme d’aquesta narració i els seus escenaris circenses i naturals no són sinó una excusa deliciosa per a la transmissió del missatge amagat d’estimar els animals en el seu hàbitat innat. Tanmateix, hi ha moltes més lectures en aquestes pàgines, ja que aquesta és, en essència, la història d’una petició personal, de la recerca individual d’un lloc segur. Un viatge temptador cap a la força dels vincles familiars i la memòria del territori. Al capdavall, mai no s’ha confirmat que la soledat fóra plaent i, en cas de ser-ho, ho serà més si som conscients que després d’ella sempre podem tornar a la companyia i als espais que habiten els nostres, els que més a prop tenim i sentim, si podem retornar, en definitiva, al poble.
