Fugir dels mites associats a l’amor romàntic que s’han construït socialment al llarg dels anys no és fàcil, ja que aquests tendeixen a influir en una gran part de les nostres relacions afectives. De fet, tots els tòpics amorosos sedimentats en el nostre comportament condueixen inevitablement a jutjar d’una manera inconscient el que ha de ser acceptable i desitjable en l’enamorament alhora que generen unes expectatives exagerades i solen inculcar un prototipus específic i únic de relació de parella. Tot i aquesta realitat imposada que cal seguir desmuntant, no voldria jo hui seguir contribuint en aquesta visió sentimental que impera i vincula habitualment la cerca absoluta de la felicitat amb la troballa esperada d’una concepció carrinclona com n’és la mitja taronja i el moralisme del feliços per a sempre, no, és clar que no. Ara bé, permeteu-me, això sí, evocar la deliciosa sensació viscuda quan, sense esperar-ho, trobem qui omple d’emoció i companyia l’ensopida i lenta monotonia en què esdevé, de vegades, la rutina quotidiana.
Arran d’aquest tedi diari, Vazio, un àlbum il·lustrat de Catarina Sobral, presenta la història d’un personatge mancat de forma i de color que, de sobte, un dia es mira en l’espill i ja no hi és. No és capaç de trobar-se ni tan sols dibuixant-se en aquest mirall perquè es sent tant buit per dins com per fora. Fins i tot els metges no saben diagnosticar-li el que té. Amb tot, per a superar aquesta sensació enutjosa, intenta fer qualsevol tipus d’activitat, com ara anar al supermercat i comprar tot el que se li ocorre però, al poc d’eixir, els articles assolits desapareixen i torna a sentir-se buit; baixa al carrer i passeja, però es confon amb la neu i passa totalment desapercebut per a la resta de la gent en una composició, d’altra banda, d’una proesa estètica i poètica sorprenent; també prova d’anar al museu, però s’ompli de l’energia dels colors que després s’esborra; camina pel camp, on es barreja amb la vitalitat de les plantes i els ocells, que també s’hi esfuma. El protagonista d’aquest conte viu, per tant, a la recerca continua i desesperada d’alguna cosa que vertaderament el satisfaça.
Catarina Sobral desplega el seu imaginari narratiu i visual en aquest àlbum mut que, tot i parlar d’amor, s’allunya del sabor romanticoide i la dolçor d’altres publicacions de temàtica similar mitjançant un concepte tan abstracte, com ara el buit, i una proposta estètica atrevida. La solució plàstica a l’hora de representar aquesta idea resideix, doncs, en una silueta blanca que deambula per uns paisatges plens de colors i de collages audaços i que es perd entre unes figures de línies senzilles i esquemàtiques, un estil característic de les primeres obres de la il·lustradora portuguesa, entre les quals s’inclou també aquesta. L’habilitat narrativa de Sobral es confirma, efectivament, en aquesta connexió plàstica que s’estableix entre el buit emocional del protagonista, sempre de color blanc, i l’esclat cromàtic interior que tot d’una es mostra cada vegada que intenta superar aquest sentiment de tristesa i apatia. Finalment, el moment en què el cor del protagonista, que no s’ha representat fins ara, colpeja de sobte i es superposa amb el d’una altra silueta blanca amb la qual es creua pel carrer, és el recurs escollit per a expressar l’instant de la seducció sense necessitat d’acudir a les paraules. Senzillament, genial.
En definitiva, Vazio és un àlbum il·lustrat sofisticat que demostra la maduresa de la indústria editorial portuguesa alhora que consolida el catàleg de Pato Logico, una de les editorials de referència del país veí pel que fa a il·lustració. Així, amb aquest títol tan metafòric, Catarina Sobral s’acosta des de la imatge a la tendresa amorosa tot i que l’objectiu va més enllà, ja que, en realitat, el que intenta és remarcar que, al cap i a la fi, la felicitat, on vertaderament es troba, és en la suma de les petites emocions que el dia a dia proporciona i no tant en l’espera d’un gran moment que mai arriba. Tanmateix, la il·lustradora alerta que certament cal estar una mica atents perquè, potser, allò que tant anhelem ho tenim al davant i no som capaços d’adonar-nos-en. Tal com, ara ja fa un temps, una nit de novembre, em va passar a mi. Però això és una altra història d’amor amb un final en què el per a sempre ha canviat, sortosament, per un feliç fins que una vulga.
