Això era i no era, una xiqueta que va créixer al bosc amb els óssos, les aus, les raboses i la resta d’animals que l’habitaven. Era feliç. I li agradava molt la seua vida. Malgrat tot, un dia, de sobte, va caure atrapada en el parany d’uns caçadors que, en veure-la, sentiren que havien de retornar-la a una societat d’on, teòricament, provenia. Així que, pensat i fet, la traslladaren fins a la ciutat on decidiren deixar-la sota la tutela d’un psiquiatra carregat de títols que n’avalaven la professionalitat, juntament amb la seua dona, sempre enutjada i malhumorada. Aquest matrimoni el que pretenia era civilitzar-la, és a dir, ensenyar-la a parlar, a menjar i a jugar de la manera més correcta, segons el seu parer, és clar. Però tot ho van fer malament.
Vaig descobrir Wild d’Emily Hughes un d’eixos dies de procrastinació en què et deixes portar de pàgina en pàgina per la xarxa, sense buscar res concret però prioritzant activitats més agradables que no les obligacions diàries. Poc temps després, la casualitat em va espentar fins la prestatgeria de novetats d’una llibreria de València on em vaig trobar davant de l’edició en castellà per part de Libros del Zorro Rojo d’aquesta obra que, sense adonar-me’n, havia quedat enregistrada a la meua memòria visual. Ara que ja la tinc a casa, i me la puc mirar amb atenció, llegir-la i gaudir-la, no em queda sinó confessar que ha passat a ocupar un dels primers llocs en la meua llista de favorits.
Tot i les referències a El llibre de la selva de Rudyard Kypling, Hugues construeix la història des d’una perspectiva més actualitzada, atrevida i descarada. La riquesa i la complexitat del tema tractat és explicat conjuntament i, com requereix un bon àlbum il·lustrat, mitjançant el text i les imatges. Amb tot, el predomini de la il·lustració és evident. A més, la brevetat i la simplicitat del text, que s’insereix en la doble pàgina il·lustrada, resulta fàcilment descodificable per a un lector principiant alhora que el lector adult, que posseeix els recursos suficients per anar més enllà de les paraules, pot extraure conclusions més treballoses que el novell. L’adult esbrinarà que l’home de la casa on va a parar la xiqueta és un psiquiatra famós pels títols mèdics i els titulars dels periòdics que intel·ligentment es disposen a la il·lustració però aquest terme no es fa servir mai en la narració, per posar un exemple d’aquestes altres possibilitats interpretatives.
Pel que a fa a les il·lustracions, aquestes són especialment encisadores. Aquesta cura per la imatge s’aprecia ja des de les guardes, excel·lentment il·lustrades a manera de tapís floral i amb un evident gust ornamental. L’ús del color és sublim i, mentre que a les guardes són els rojos els que dominen, la resta d’imatges exhibeixen una predilecció per les tonalitats verdoses que atorguen una unitat formal i estilística al conjunt a més de mostrar una consonància entre el color i el medi natural, on es desenvolupa amb més comoditat la protagonista. Són il·lustracions que demanen una pausa; reclamen ser mirades amb calma per anar desentaforant a poc a poc les textures, els petits detalls i la resta d’històries paral·leles al text tramades amb la imatge. Aquest és un àlbum de contrastos. Així, Hugues fa una recreació idíl·lica de la vida silvestre, amb una execució preciosista de la vegetació i evidenciant un afecte explícit per la vida animal que contrasta amb la fredor i el caos dels interiors de la segona part del conte, amb una intenció de despertar l’actitud crítica del lector, que tendeix a posicionar-se en un món o en altre.
Tot i les comoditats amb què semblava disposar a l’interior de la llar del matrimoni, la xiqueta només trobava consol i reconfort junt als animals domèstics, un gos i un gat que es convertiren en companys fidels en la seua particular rebel·lia a l’hora de ser allò que no era. Aquest és un àlbum il·lustrat entranyable i commovedor que amaga subtils lectures enriquidores i amb un final podríem dir-ne esperançador, que és més que feliç, ja que, com bé escriu Emily Hugues, «no es pot domesticar una cosa tan feliçment salvatge». I sembla que així va ser. O així hauria de ser almenys.
