Heinrich Hoffman va escriure i il·lustrar el clàssic Die Struwwelpeter (1845) [Pere Grenyes] després d’esgotar-se buscant un llibre il·lustrat que li semblara suficientment adequat per al seu fill; Roald Dahl, abans d’escriure els seus relats els va contar als seus fills cada nit a l’hora de dormir com un assaig previ a les seues publicacions; Leo Leonni va descobrir el seu talent en improvisar una història per al seu nét durant un viatge en tren i les tant conegudes tres bessones de Roser Capdevila són fruit del naixement de les seues filles. Són molts els autors i els il·lustradors que, en la història de la literatura infantil i juvenil, han trobat en la infància o, més ben dit, en els infants que els envoltaven, la conseqüència cabdal de les seues obres. Tot i que en aquesta llista hi manquen més noms, vull destacar ara Lousie-Marie Cumont, qui continua amb aquesta tendència inspiradora però aportant un matís diferenciador pel fet de dissenyar i cosir els primers llibres de drap per al seu fill Gabriel; el resultat és francament admirable.
Així doncs, la sorpresa arriba en identificar l’ús de la tela com el principal material de creació. Aquesta artista francesa fa servir objectes, situacions i emocions de la vida quotidiana per a confeccionar amb un conjunt de teixits acuradament triats autèntiques obres d’art en forma de llibre. Fets un per un, cadascun d’aquests és únic ja que l’edició és limitada i, a més, els fabrica sota demanda. Les cadires, La roda i Els cotxes són alguns dels títols que manifesten aquesta virtut amb el fil i els pedaços de tela a l’hora de cosir realitats tangibles amb un muntatge i un acoblament precís de teixits de formes simples i geomètriques. Malgrat l’autenticitat de presentació de les seues obres, algunes de les creacions de Cumont també es poden localitzar impreses gràcies a l’editorial MeMo, que ha convertit en paper alguns d’aquests llibres, i Les Trois Ourses, una associació francesa preocupada per l’educació artística dels infants mitjançant el suport de llibres infantils innovadors, i que n’ha col·laborat en la difusió.
Precisament, un d’aquests exemplars impresos el vaig trobar una vesprada d’agost quan regirava emocionada els tresors que sempre amaga la llibreria de la Tate Modern. Només veure’l em va captivar. I, és clar, me’l vaig endur. En Au lit, Lousie-Marie Cumont crea tot un catàleg divers i variat de recognoscibles maneres de dormir. Juntament amb el descobriment del material de confecció perfectament reconeixible a la impresió, l’originalitat de la proposta rau en el fet que el moble destinat al somni, és a dir, el llit, ha desaparegut. Així, sota un fons fosc i clapejat de puntets blancs que simulen ser estrelles i que atorguen al conjunt un caràcter nocturn, el llit figura com una escena a vista alçada on petits i grans, enemics o amants, dormem sols o acompanyats envaïts per les textures i els colors de les teles mentre somien, tenen malsons, badallen, s’abracen, llegeixen, esperen, caminen dormint tal i com ho fan els somnàmbuls i altres coses més.
Aquesta és una obra per a mirar-la, per a gaudir-la, per a perdre temps amb ella. L’absència de paraules es supleix pel plaer estètic que proporcionen les imatges que, a més, sense necessitat de cap ajuda textual aporten els mecanismes suficients per a constuir i narrar en veu alta la història de cadascun dels personatges que s’hi mostren, tant les diferents diversitats racials i sexuals interessants d’identificar, com el paper que cadascun d’aquests adopta a les nits. S’hi tracta, en definitiva, d’un repertori d’escenes d’intimitat que podem observar sense molestar, sense ser vistos, que ens converteixen per uns instants en espies indiscrets o en infants que jugen a ser-ho que, al capdavall, són els que fan possible les històries escrites o il·lustrades més increïbles.
