‘¿Què fan les xiquetes?’: literatura infantil subversiva

Entre els regals de Nadal i els de les amigues que fan un viatge i se’n recorden de mi, tinc tanta acumulació d’àlbums il·lustrats pendents de ressenyar que fa ja dies que pense per quin de tots vull començar però, hui, per fi, he aconseguit prendre una decisió. I les raons de la tria han estat ben determinants. La meua elecció ha estat, finalment, Was machen die Mädchen heute? (Què fan les xiquetes?), un llibre que ha vingut directament des de Berlín, una ciutat que em té fascinada des que la vaig descobrir, i que a més ha estat una recomanació de la llibretera de Mundo Azul Internationale Kinderbuchhandlung; una bona suggerència pensada després d’atendre pacientment les indicacions de la meua amiga sobre allò que buscava en concret, i en especial, per a mi. Efectivament, la proposta no ha pogut estar més encertada.

IMG_20160207_155402
Tot i que «Libros del Zorro Rojo» ha publicat aquest llibre en castellà, i jo ja l’havia vist fullejant algun catàleg, aquest és un dels àlbums que t’han de posar a les mans perquè t’hi fixes. I, de fet, així ha sigut. De manera que, de sobte, sense esperar-m’ho, m’he trobat amb Nikolaus Heidelbach, un reconegut i controvertit il·lustrador alemany que, quina coincidència, ja tenia un lloc a la meua prestatgeria per les il·lustracions d’El nou Pinotxo, una història de Christine Nöstling que el meu pare em va regalar quan era menuda i que forma part del meu particular imaginari visual. Aquests dos llibres comparteixen la presència d’unes il·lustracions de trets realistes i traçats minuciosos, fetes amb aquarel·les i llapis de colors, que desprenen un manera de fer atrevida i personal que tenia guardada a la memòria i que he pogut recordar ara de nou gràcies a aquest llibre.

En aquesta ocasió, però, Heidelbach és l’autor i l’il·lustrador de ¿Què fan les xiquetes?, un àlbum que tracta de respondre a aquest interrogant des de l’observació i la màgia de la quotidianitat i mitjançant un text i unes il·lustracions tant suggeridores com inquietants. L’àlbum, plantejat com un abecedari, mostra una mateixa estructura repetida al llarg de totes les pàgines amb els noms de les xiquetes ordenats de la A a la Z, que encapçalen un text molt breu del que es representa en la il·lustració i amb la presència sorprenent de tot un seguit d’angelets que, com si foren amorets renaixentistes i barrocs, decoren aquestes caplletres situant-se amunt i avall d’aquestes en les postures més diverses i les expressions més heterogènies. Pel que fa a les il·lustracions, aquestes són una mostra fidel de l’estil enigmàtic i fantàstic de l’il·lustrador i connecten màgicament amb l’ambigüitat del text.
Nikolaus Heidelbach oblida en aquest àlbum les convencions socials que culturalment se li atribueixen a les xiquetes i s’inclina cap a una vessant més imaginativa, surrealista, crítica i desconcertant que s’allunya de tot allò estipulat. Tal i com ja van fer clàssics com ara Maurice Sendak i Tommi Ungerer, dels quals es declara admirador, Heidelbach converteix les pors, els somnis i els sentiments de les xiquetes en imatges reals i ho fa des del convenciment de l’existència d’un altre tipus de literatura infantil subversiva i revolucionaria que s’allunya de visions simplistes i ensucrades de la infància i que busca, sobretot, la complicitat amb els lectors més menuts. Un àlbum, en definitiva, tant insurgent com necessari.

Leave a Reply