‘El cavallet de cartó’: o el descobriment de la il·lustració infantil valenciana

Durant molts anys, en una de les prestatgeries del menjador de casa va estar El cavallet de cartó. La meua germana i jo encara recordem com el fullejàvem sovint, mentre miràvem la televisió o jugàvem en la catifa, i el redescobríem cada vegada que l’obríem. Més que llegir el text, el que més ens agradava era seguir la història a partir de les il·lustracions però, tot i l’admiració que ens despertava aquest llibre, mai no el vam agafar per portar-lo a la prestatgeria amb la resta dels nostres llibres. Sempre el tornàvem al lloc que ocupava, que, curiosament, era al costat dels catàlegs d’art. Aleshores, encara no ho sabia, però quina coincidència que, tant de temps després, divendres passat defensara una tesi doctoral sobre Miguel Calatayud i els seus llibres infantils il·lustrats, entre els quals es troba El cavallet de cartó.

De fet, aquest és un llibre publicat a València el 1984, que no sols té un sentit especial per a mi sinó que també amaga un significat cultural i generacional important a causa del temps en què va aparèixer. Al País Valencià l’evolució de la literatura infantil escrita en valencià no es va consolidar amb certa fermesa fins els anys vuitanta del segle XX amb l’arribada d’un context polític nou i l’aparició d’un grup d’escriptors i il·lustradors que desenvoluparen un gènere narratiu i artístic d’una gran singularitat. Les creacions de Miguel Calatayud, precisament, il·lustraren algunes de les obres més significatives d’aquell període de renaixença de la literatura infantil valenciana i el converteixen, per tant, en una figura clau de la consolidació de la il·lustració infantil valenciana. Amb tot, el gran format, l’espai disponible per a les il·lustracions i la policromia i lluminositat d’aquestes converteixen el Cavallet de cartó en un dels contes més ben considerats de l’època.

Així doncs, els seus inicis com a il·lustrador coincideixen amb els anys setanta i vuitanta del segle XX i amb una València pletòrica des del punt de vista artístic. Aquest era el començament d’una etapa preocupada per la imatge en la qual sorgiren projectes interessants de la mà de molts artistes que aleshores començaven, com ara Armengol, Artur Heras i Manuel Boix, tots ells amb una important projecció artística actual i amb els quals Calatayud mantenia un intercanvi fluid d’impressions. Aquesta confluència el portaria a configurar el que, a hores d’ara, és un dels universos gràfics més particulars i eclèctics del panorama de la il·lustració infantil amb una sòlida idiosincràsia estilística que es fa palesa en imatges caracteritzades pels enquadraments innovadors, la superposició de plans, la manca de perspectiva i la preferència per la complicació visual juntament amb altres qualitats formals significatives com ara el protagonisme del color en la conformació del sentit total de la il·lustració i la construcció lumínica de la imatge.

Les il·lustracions de Calatayud, però, no són sols el resultat d’un context social, com és l’eclosió als anys vuitanta del segle XX, sinó també del creixement i la consideració d’un art acusat, fins no fa molt de temps, de menor. Una accepció que encara no s’ha superat completament malgrat que aquestes obres enriqueixen la tradició artística valenciana en dues vessants. D’una banda, potencien el panorama de la il·lustració infantil valenciana i, d’altra, són una aportació ben remarcable en la creació d’una identitat artística valenciana en consonància amb les grans tradicions artístiques contemporànies. Per tot això, les il·lustracions infantils de Calatayud són un tipus de creacions artístiques a descobrir, explorar i reivindicar ja que, seria una llàstima, que llibres com ara El cavallet de cartó romanguen només en la memòria dels que vam gaudir d’aquests sense límits ni imposicions.

ECC.pag

Leave a Reply