Va ser precisament la darrera tardor quan, una vesprada després de dinar, arribaren a casa els primers exemplars. Tot i que el mes de juny m’havia assabentat que havíem estat els guanyadors del II Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló i havia passat l’estiu capficada amb les galerades, les correccions, les tasques i els nervis previs a l’edició, no va ser fins que vaig obrir la caixa i vaig descobrir els llibres quan la il·lusió de veure aquesta història publicada per fi es materialitzava. Un any després, i ara que, a més, s’acosta Tot Sants i que els que ja no hi són, estan més presents encara, fer memòria d’aquells dies i, sobretot, evocar aquells que inspiraren el conte del xiulet és, senzillament, inevitable. Així, des de la timidesa i la modèstia, i com un homenatge a un llibre que m’ha portat tantes emocions, aquesta darrera entrada de Llibreria Il·lustrada havia de dedicar-la, necessàriament, a Quan xiula l’avi.
He de confessar que abans d’aquest llibre mai no havia escrit cap text literari. Va ser dies després de morir l’avi quan, una nit llarga i de tristesa, no sé ben bé com, vaig començar a pensar en aquesta història i, així, pensant en ella, per fi, em vaig poder adormir. Sortosament, l’endemà, en despertar-me, la idea romania intacta en el meu cap, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure compulsivament, de fet com escric sempre que em ve una idea al cap. Amb tot, he de dir que aquest àlbum il·lustrat es mou entre casualitats alhora que s’enquadra també entre dues absències. L’avi Rafael, el protagonista de la història, va morir el 25 de juny del 2013. Dos anys després, i el mateix dia, de sobte, va sonar el mòbil. En despenjar, Mercè Climent, Miquel Àngel Giner i Ignasi Blanch, juntament amb altres membres del jurat, em comunicaven que aquest relat que vaig escriure com a teràpia per a superar el dol, havia estat l’escollit. Quina ironia que un episodi vital tan trist genere, un temps després, tanta satisfacció.
Certament, les il·lustracions de César Barceló van contribuir en la decisió final del jurat, unes imatges amb una llum potent i expressiva que condueixen la lectura pels diferents estats d’ànims que es relaten en la història. Com que els textos dels àlbums il·lustrats tenen un caràcter de síntesi, i Quan xiula l’avi n’és un cas, aquest tret ofereix moltes possibilitats interpretatives a la imatge. César sap aprofitar-les i, consegüentment, el text i les il·lustracions es complementen entre ells i contribueixen tots dos en la narració, l’un des de la vessant literària i l’altre des de la visual. Però, més enllà de les propietats formals i estètiques, la connexió entre les imatges i la història ha estat possible, sobretot, perquè tots dos compartim referents visuals i culturals i, per tant, hem viscut en els mateixos escenaris familiars i amb la mateixa iconografia domèstica, que tan fàcilment identifique en les il·lustracions del llibre. Tant és així que, l’àvia Amparito, qui tenia impresa una edició casolana i se la mirava i remirava constantment, exclamava cada vegada amb sorpresa com és que César, sense conéixer-la, l’havia dibuixada tan pareguda. Una llàstima perquè, finalment, la publicació va arribar tres mesos tard. És en aquest punt on es situa la segona absència a què m’he referit abans.
Tot i que Quan xiula l’avi va ser la meua medecina per superar la pèrdua del meu avi, he de reconéixer que el propòsit d’aquest llibre no era oferir-lo com una eina didàctica perquè els menuts superen l’absència dels éssers estimats sinó que el vaig escriure per contar una vivència personal que ara s’ha convertit en una història il·lustrada i amb la qual molta gent s’hi pot sentir reflectida. A partir d’això, cadascú que hi faça la seua lectura. A mi m’agrada dir que hi ha dues classes de llibres: els que s’escriuen per ensenyar alguna cosa i els que s’escriuen per contar una història i, en el meu cas, preferisc quedar-me amb aquest últim pensament.