Antigament, hi havia el costum d’establir un dia per ensenyar la casa abans de casar-se. La meua àvia Amparito em contava que aquell moment en què descobria als amics i familiars on hi viuria amb el futur marit, ho feia ben contenta, sí, però també amb els llavis pintats. Aquest gest presumit, innocent i sense cap transcendència aparent, és important tindre’l en compte perquè, la iaia, mai abans no se’ls havia pogut pintar. Perquè el seu pare no la deixava, clar. Aquest, per tant, es convertia en el seu petit i personal acte de rebel·lia una vegada es disposava a abandonar la llar familiar i l’autoritat paterna.
I és que, com «quasi totes les coses depenen dels hòmens, són els hòmens els que manen en tot» o això és el que s’exposa en Las mujeres y los hombres, un llibre que forma part d’una sèrie de quatre títols anomenada «Libros para Mañana» que va ser publicada entre els anys 1977 i 1978 i que, vora quaranta anys després, Vicente Ferrer i Begoña Lobo, editors de Media Vaca, han recuperat convençuts que l’esperit d’aquestes publicacions està encara absolutament vigent malgrat que havien sorgit uns anys després de la mort de Franco i amb els primers canvis democràtics (sic). Així, juntament amb la resta de llibres que componen la col·lecció, l’Equipo Plantel, un grup de tres persones que es va reunir per a escriure aquests textos i que no tornaren a fer res més junts, presentava aquestes històries amb la intenció clara de suscitar el debat al voltant d’una sèrie de temes que, aleshores, durant la Transició, era necessari advertir i explicar-los a la gent menuda, com ara: què s’entén per democràcia, dictadura i classes socials i quins han estat els diferents rols que, al llarg dels anys, han assumit sense concessió els hòmens i les dones.
Amb la premissa «els hòmens semblen més importants que les dones. Les dones semblen més dèbils, però no és veritat» comença, doncs, Las mujeres y los hombres, tot un compendi de nocions i pensaments que, tradicionalment i, fins i tot, encara hui, la societat s’ha cregut com a certs juntament amb la corresponent rèplica que contraresta aquestes afirmacions i que conclou amb un final tan esperançador com evident: «però no és veritat. Ni els hòmens estan fets per a manar ni les dones han nascut per a obeir». Tot i que, i malauradament, per l’actualitat de l’assumpte s’ha respectat el text original amb unes adaptacions mínimes, per a les il·lustracions, en canvi, s’han buscat il·lustradors actuals que han atorgat amb els seus treballs la qualitat visual que distingeix aquesta editorial valenciana de llibres molt il·lustrats d’altres. De fet, aquesta col·lecció ha rebut el Primer Premi Bologna Ragazzi Award d’enguany.
De manera que, en aquest cas concret, la comesa ha caigut sobre Luci Gutiérrez, qui, amb les seues imatges ha accentuat, encara més si cap, la contemporaneïtat del missatge. La il·lustradora es caracteritza per un dibuix molt personal, de traços simples, que s’allunya de la pressió per complaure i de la correcció formal a la qual ens té acostumats el mercat editorial. Amb l’efecte plàstic que proporciona la utilització exclusiva de tres tintes saturades, roig, negre i verd, Gutiérrez desplega un univers gràfic de gran riquesa i expressivitat basat, fonamentalment, en la presència de tot un compendi de conductes humanes irreverents, iròniques i carregades d’humor amb la finalitat d’expressar un missatge tan vast com ara la defensa que hòmens i dones són iguals i que tenen, per tant, els mateixos drets, però amb els elements gràfics estrictament precisos. La llibertat creativa amb què assumeix els encàrrecs Luci Gutiérrez i que demostra amb il·lustracions com aquestes no està, en definitiva, tan allunyada d’aquella primera decisió de la meua àvia de fer allò que sempre havia desitjat fer i encara no havia pogut, per molt banal que fos. Perquè, al cap i a la fi, cadascuna de nosaltres, les dones, fem la guerra com volem. Però, sobretot, com podem.
