Anna Manso: una escriptora de literatura en majúscules

Anna Manso va nàixer al barri de Gràcia, a Barcelona, ara fa poc més de cinquanta anys. Era la sisena de set germans i els llibres es van convertir en un refugi, un consol i una porta mitjançant la qual trobar el silenci i fugir cap a la meravella. Confessa que no va tindre una infantesa i adolescència exactament feliç. Tampoc desgraciada. La llum va començar a arribar en el moment d’adonar-se que tenia una vocació: escriure. Escriure històries de ficció. Escriure històries de ficció en forma de guió i de llibres. I a això es dedica. Escriu guions, contes, llibres i articles. El conte de la cartera, il·lustrat per Àfrica Fanlo i editat per Animallibres a Catalunya i per Bromera al País Valencià és, de fet, la seua darrera publicació.

Com definiries el que fas, la teua feina?

Comunicar. No és una paraula elevada però és exacta. Comunico i connecto amb altres persones a través de les meves històries i les meves paraules. I ho faig en diferents formats, amb la intenció de tocar-los l’ànima d’alguna manera, ja sigui rient, entretenint, fent reflexionar, emocionant, sorprenent, meravellant o fent-los gaudir. També podria parlar de la creativitat que comporta, del joc implícit a la meva feina, que en ser així, és menys feina però també ho és molt. I de la passió necessària per a exercir-la. Si no hi ha passió, plego.

Fotografia d’Irene Fernández

Hi ha qui diu que és possible trobar la felicitat treballant en una cosa que ens agrade. Ara bé, compensa renunciar a una certa estabilitat laboral i econòmica i fer allò que realment vols?

Per a mi no hi ha hagut mai cap altra opció i ara me n’adono que ha estat una gran sort, perquè no he hagut de triar entre estabilitat i vocació. Em vaig dedicar a escriure guions des del primer moment, sense plantejar-me que hauria de dedicar-me a res més. Suposo que hi havia una intuïció, o una força interior, o pura xamba. I encara sort que vaig suspendre unes oposicions a una caixa d’estalvis! Quina sort! En els moments durs de la crisi del 2008 vaig lamentar no haver aprovat per entrar a la Universitat i estudiar biblioteconomia. La crisi va ser duríssima i vaig enyorar per primera vegada a la vida una feina «normal» però vaig tirar endavant amb molt d’esforç i picant molta pedra. I aquí estic. Ara en ve una altra de grossa, de crisi, i serà terrible per al sector de la cultura. Però aquesta vegada m’enganxa més arrecerada, amb la pell més dura i molts més recursos personals i professionals. No dic que no ho passi malament, però l’espero mirant-la als ulls, sense por, disposada a surferjar-ho tot.

Què és per a tu la literatura infantil i juvenil?

La definició de Pep Albanell em sembla perfecta: literatura que també poden llegir infants i joves. Jo li afegeixo algun complement: una literatura que no té edat. O escurço la definició: LITERATURA. I les majúscules no són casuals.

Com és escriure per a infants i joves? Hi ha alguna diferència amb escriure per a adults o les exigències han de ser les mateixes?

Hi ha alguna diferència. Has de tenir en compte a qui t’adreces, tant pel que fa al llenguatge com pel que fa a l’esperit. Has de poder connectar amb el nen o jove que tu eres, des de la teva visió d’adult. I has de poder connectar, t’ha d’interessar, t’ha de divertir i apassionar el món infantil i adolescent. En tota literatura, per molt feixuga i dramàtica que sigui, hi ha un esperit de joc. I en la LIJ encara més. Sense oblidar que també pot ser dramàtica i feixuga. L’exigència ha de ser encara més gran. Estem davant de lectors en formació. De lectors d’ara, del present, i que segons el que llegeixin continuaran sent lectors del futur. O deixaran de ser-ho. Per mi la màxima és el respecte i zero condescendència. La mirada horitzontal, de tu a tu, cap a qui et llegirà. D’altra banda, tal com deia Emili Teixidor, hi ha el component de l’esperança. Jo me la imposo. Per molt dures que siguin les històries sempre tenen un final esperançador, ni que sigui un filet de llum.

Cal treballar la creativitat o és una habilitat innata a determinades persones?

La creativitat és innata i es treballa. Les dues coses. Igual que les aptituds físiques del nostre cos. Hi són com a potencial i segons si les entrenem o les aparquem, podrem córrer una marató o esbufegar quan correm per no perdre l’autobús. Tornem al primer factor: la creativitat és inherent a les persones. Cal recordar-ho. Sobretot en entorns escolars. Hi ha massa mestres i massa infants que no pensen igual. I sí. Està demostrat científicament. L’altra és entomar-la com una tècnica que com més es practica, com més jugues, com més la fas anar, més fluida és. Tant a la vida personal com a la vida professional. Perquè la creativitat ho impregna tot. O ho hauria d’impregnar. I és ara, en ple confinament, quan més falta ens fa. A mi m’agrada la definició de creativitat que diu que és la manera de trobar diferents solucions a un mateix problema. A com resoldre una història. A com deixar de patir davant del que ens passa. A com cuinar el carbassó de cinc maneres diferents. A com no caure sempre en els mateixos errors. A decidir què farà aquell personatge que sorprengui el lector i a mi mateixa. Etc.

Què és el que més t’interessa contar als infants i joves? On vas a buscar les teues històries?

He acudit a diverses fonts d’inspiració. Al principi a temes meus que tenia pendents: el vell somni de trobar una vareta màgica, l’alegria d’acceptar-te tal com ets i fer-ho petant-te de riure, la il·lusió de conèixer un parell de marcians… Però també al principi vaig tenir la sort de veure que en les vides de les altres persones hi havia una font inesgotable d’històries. Sempre capgirades! I sempre tornant a mi, o al que a mi m’hauria agradat ser de petita. Molts dels meus protagonistes, ja siguin nens o nenes, nois o noies, són personatges de caràcter ferm, que saben el que volen, i que no els dol equivocar-se. També m’ha vingut molt de gust explicar que la vida és dura, i alhora bonica. Que no tot són flors i violes. I que les dones, les nenes, les joves, som motor i acció d’aquest món. Pura energia. Però el principal, el que m’empeny a escriure, mai no és “el tema”, sinó la història. Una història que, en primer lloc, em vingui de gust llegir a mi mateixa, i que em diverteixi escriure-la. D’una manera barroera sempre dic que faig les històries a sobre! He, he, he.

Quin paper juguen els escriptors i les escriptores que es dediquen a la LIJ? Creus que és necessari reivindicar un Star System de la literatura infantil i juvenil?

La mateixa pregunta ja denota on som. I no ho dic per tu, eh, ho dic perquè en aquest país encara cal reivindicar una cosa tan bàsica com donar visibilitat a qui escriu per als nostres infants i joves. Tenim la gran responsabilitat de crear lectors i de mantenir-los. I de no perdre’ls. El dia que ens interessi de debò que la gent llegeixi, les escriptores i els escriptors de LIJ que ho facin prou bé tindran el lloc que es mereixen en el nostre sistema educatiu, cultural i comunicatiu. Ara mateix la lectura importa un rave. I els escriptors de LIJ som invisibles.

Una de les queixes més esteses és la manca de lectors, sobretot a partir de l’adolescència. On penses que pot estar fallant-se o en quines coses caldria incidir més?

Hi ha tres potes perquè la taula de la lectura se sostingui: la família, l’entorn educatiu i la societat. Els adolescents perceben que la lectura està en una posició molt baixa a l’score de prioritats socials. No passa res per no llegir. Ho han vist mentre estudiaven als seus propis centres educatius, on massa vegades s’assassina la passió per la lectura. Ho veuen en cases sense llibres. I ho veuen al carrer, als diaris, als telenotícies. Més aviat no ho veuen, només el Dia de Sant Jordi. Ells saben que el que importa, el que es paga, és un videojoc de 60 euros i un mòbil de no sé quant. Un llibre? Socialitzem-lo. Estalviem-nos de pagar-lo. I després els demanem que s’enganxin a una cosa que té encant zero? Que ens ha molestat pagar? Que es ven com una llauna? Recordem que no tenen un pèl de ximples.

Quines conseqüències tindrà aquesta crisi sanitària per al món de la LIJ? Ets de les optimistes que pensen que en traurem alguna cosa bona d’aquesta situació, que per fi n’aprendrem i aconseguirem capgirar el sistema editorial i cultural també?

Sento no ser gens optimista. Però sí que ho soc pel que fa a les ganes de lluitar de molts escriptors que anaven per lliure i ara senten o sentiran la necessitat d’aplegar-se amb la gent que portem anys lluitant pels nostres drets professionals. No ens queda una altra. A les barricades!

Quin llibre il·lustrat de literatura infantil i juvenil de la teua col·lecció personal ens recomanaries per aquests dies de confinament?

El darrer premi Serra d’Or, escrit per Mireia Vidal i il·lustrat per Anna Font, Plous o fa sol? (Akiara, 2019). És un llibre que vaig veure néixer, escrit per una escriptora sensible i de gran talent que no ha fet més que començar. La història, carregada d’esperança, ens parla de com en són d’importants els detalls d’amor cap a l’altre, per capgirar-ho tot. No se m’acut cap recepta millor per aquests dies. Bona lectura!

Anna Manso, a casa, amb l’àlbum il·lustrat Plous o fas sol?, de Mireia Vidal i Anna Font