‘La gàbia’: experiències doloroses i aprenentatges comuns

Quan Germán Machado va escriure aquesta història, res feia presagiar que la publicació al català coincidiria amb el final d’un confinament forçat per una pandèmia que, entre altres coses, ens ha fet sentir més presoners que mai a les nostres cases. Així, unes setmanes després d’haver recuperat la possibilitat d’entrar i eixir, tot acoblant-nos encara a aquesta nova excepcionalitat, i amb la por al cos i al cor per uns rebrots que s’amplifiquen incontrolablement, el relat d’una gàbia buida i d’un infant que busca un animal per a tancar-lo dins esdevé, sense pretendre-ho, una al·legoria sobre aquesta pèrdua de llibertat. Una ficció inspirada en un episodi personal, com ara la mort d’un ocellet de qui l’escriptor havia tingut cura, que, per molt increïble que encara ens resulte, guarda més d’un paral·lelisme amb la situació a què aquest 2020 ens ha portat.

La gàbia (Andana, 2020) és, doncs, un àlbum il·lustrat on Germán Machado reflexiona amb el lirisme que el caracteritza sobre la infància, la percepció de les restriccions i la manera de véncer-les davant l’embadaliment dels adults. I, ho fa, mitjançant Nil, un protagonista que si bé pot resultar insistent i capritxós en la seua demanda, a mesura que avança el relat, la vehemència amb què tracta d’assolir el seu desig esdevé sensibilitat envers els altres i responsabilitat i resistència davant les limitacions imposades, moltes vegades per condicionants vitals. Certament, la capacitat d’aquest autor de convertir situacions quotidianes i aparentment irrellevants en històries amb una prosa d’una forta càrrega poètica i simbòlica ressorgeix de nou en aquest text destinat a lectors infantils, i no tant, que no es conformen amb contes de finals tancats.

Les il·lustracions de Cecilia Varela acompanyen i amplifiquen impecablement el seu relat amb una delicadesa gràfica que amaga tot un seguit de formes triangulars, la teulada, la finestra, els estampats tèxtils, que remeten subtilment a la gàbia i l’enclaustrament alhora que subratllen la tensió narrativa. La il·lustradora s’adapta així a les exigències del guió, però també de l’edició amb la construcció d’imatges compositivament equilibrades que juguen amb els punts de vista i amb la línia de l’horitzó per a adaptar-se al text i a la presentació de la pàgina, amb el color per augmentar el dramatisme alhora que amaguen altres narracions, com ara el gatet negre que apareix al principi i al final, que observa d’amagat el que ocorre, com ho fa també qui ho llig.

Amb tot, l’anhel de Germán Machado de treballar amb Cecilia Varela, aquest, sí que es va complir. L’escriptor i la il·lustradora es van conéixer fa molts anys a Argentina. Des d’aleshores, que buscaven l’oportunitat de col·laborar en un projecte comú i, pel que sembla, amb La gàbia ho han encertat, ja que l’àlbum ha estat guardonat amb el Premi Fundación Cuatrogatos 2019. La cohesió d’un text intel·ligent i concís amb una estètica expressiva que emfasitza els sentiments dels personatges i les connotacions dels espais són els trets fonamentals que el fan valerós d’aquest premi. Altrament, aquesta història destaca sobretot per l’exposició d’emocions, d’experiències doloroses i d’aprenentatges comuns. Unes consideracions literàries que en temps de pandèmia ens són molt fàcils d’apropiar, i més encara amb unes guardes esperançadores que ens reben amb un mur infranquejable i s’acomiaden amb un jardí des del qual fugir, córrer i alliberar-nos.