‘La caimana’: animals de companyia a qui passejar

Encara recorde un dels aniversaris de quan era menuda. Coincidia amb les vacances de Pasqua i, com era habitual, les passàvem al poble, així que, entre mona i mona, vaig poder celebrar els anys amb un berenar d’entrepans, llepolies i pastís amb ciris a casa amb les amigues. Com que no era molt habitual aquesta coincidència, estava bastant nerviosa, de fet, encara em sobta la rapidesa amb què vaig escapar a córrer corredor avall només sentir el timbre. Havien de ser elles, per fi, vaig pensar després d’una vesprada eterna de preparatius i d’impaciència. I, sí, sí que eren, sí, però en compte d’unes xiquetes rialleres carregant els típics regals, material de papereria, llibres o joguets, una gàbia amb un hàmster que em mirava amb ulls tremolosos m’esperava sobre l’estoreta de la porta de l’entrada. Quin disgust. Aleshores, no ens coneixíem tant com perquè saberen que els animals i jo no ens hem avingut mai massa bé. Ni ara ni antany.

Contràriament, José Faoro, un conegut orfebre d’origen italià que es va instal·lar a començament del segle XX a la ciutat veneçolana de San Fernando de Apure qui, a més de reparar joies i rellotges i de preparar remeis i medecines naturals, gaudia de cadascun dels animals que tenia a casa que, pel que sembla, n’eren molts i d’allò més excepcionals, des d’una grulla fins a un jaguar. Ara bé, cap d’aquestes criatures es podia comparar amb la devoció i l’estima amb què tractava un bebé caiman que, quan se’l va trobar als marges del riu, li cabia al palmell d’una mà i a la butxaca de la camisa. Com que tenia la pell fosca, li va posar Negre de nom i, tot i descobrir després que es tractava, certament, d’una femella, ja no li’l va canviar. Així, aquesta caimana, que amb els anys va arribar als tres metres de llargària, no sols dormia en l’habitació, sinó que era l’atracció principal del seu negoci, al qual acudia gent d’altres ciutats i pobles propers amb collars trencats i polseres per a gravar el nom com a excusa per a admirar de prop aquesta curiosa bestioleta que compartia també hores de treball amb el seu pare adoptiu.

Ara, María Eugenia Manrique, una de les xiquetes que muntava a cavall de la caimana quan visitava Faoro, recull aquesta història a La caimana (Ekaré, 2019), tot fent un homenatge deliciós a un record de la seua infantesa i, alhora, a un personatge amb unes vivències d’allò més literàries (i amb certes reminiscències amb Gerald Durrell!). Es tracta, per tant, d’una narració basada en fets reals, relacionada amb els mites, les llegendes i l’exuberància de Llatinoamèrica, ben construïda i adaptada al llenguatge infantil sense renunciar, però, a les exigències d’estil que els més menuts també es mereixen. Un relat àgil i emocionant que s’engrandeix amb un treball editorial en què no s’ha descurat cap detall, ni el format, allargat com el cos de la caimana que desplega la cua fins a la contracoberta, ni les guardes, decoratives però amb una consonància estètica i argumental, ni amb la biografia final del protagonista.

Altrament, l’originalitat de les il·lustracions de Ramón París, il·lustrador habitual de l’editorial, són la conseqüència definitiva per a fer d’aquest àlbum una publicació excel·lent; unes imatges amb certes diferències dels treballs anteriors però que arrisquen igualment en la presentació plàstica. Així, les il·lustracions es caracteritzen per unes composicions amb perspectives interessants i enquadraments fotogràfics; per un cromatisme enlluernador i vibrant, tot reservant i jugant amb aquesta explosió de colors per a determinats motius, com ara a la vegetació, la caimana, els vestits i altres detalls que apareixen sempre sobre un fons blanc i per una figuració tan personal com tendra i expressiva. Un llibre, al capdavall, per a llegir i gaudir amb calma durant aquests dies de confinament en què, no ens enganyem, ja m’agradaria a mi tindre un gos, una caimana o bé haver-me quedat amb aquell pobre hàmster i poder baixar ara al carrer i passejar, i estirar les cames i respirar una mica d’aire fora d’aquestes quatre parets. Caldrà seguir tenint paciència, doncs, i més àlbums com aquest.