Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.
Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.
Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.
Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?
