― ¿Clara, tu tens parella?.
― No. I, això, ara, per què m’ho preguntes?
― Doncs perquè si en tingueres no vindries a molestar-me.
Recorde perfectament aquella conversa. Aleshores, María, tenia huit anys d’edat i, lògicament, no entenia perquè en compte de veure els dibuixos animats a migdia havia de patir la meua presència i l’obligació de repassar una lliçó que ja li havien explicat unes hores abans a les classes del matí. Quasi cinc anys després, María encara continua suportant-me després de l’escola però, ara, en compte de preguntes innocents per tractar d’incomodar-me, mira de reüll el rellotge i, en silenci, desitja que els minuts passen el més ràpidament possible. Tot i que aquesta és una xiqueta amb dificultats evidents d’aprenentatge i de maduració, he de confessar que en aquest suposat intercanvi de coneixements sempre sóc jo qui es beneficia i és així com, amb María, aprenc a valorar qualitats com ara la constància, la responsabilitat i la tenacitat a l’hora d’aconseguir qualsevol objectiu que em propose. Potser per això em costa tant desenganxar-me, finalment, d’ella.
Que María és una xiqueta peculiar és una realitat més que evident però, bé especial, bé diferent, com ella, n’hi ha molts més infants, com per exemple Martín, el xiquet protagonista de l’àlbum il·lustrat amb què Alaine Agirre i Maite Gurrutxaga van guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015 i que el darrer mes d’octubre va publicar La Topera. Aquesta és la història de Martín, un xiquet a qui li agrada menjar maduixes, però pel nas; vestir camises, però amb tots els botons ben cordats; atrapar insectes al pati, per a guardar-se’ls a les butxaques; menjar croquetes, però de nou en nou; estudiar de memòria el menú del menjador, però el de hui, el de demà i el de tot el mes, i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari.
Així, amb una narració en primera persona, Agirre es serveix de la veu de la millor amiga de Martín per a enumerar detalladament els seus gustos i aficions amb un llenguatge senzill i una literalitat que quan es llig en veu alta s’acosta a l’expressió innocent que els infants fan servir. Amb tot, juntament amb la qualitat del text, cal destacar-hi també les il·lustracions de Gurrutxaga, que exhibeixen les propietats habituals del seu estil i contribueixen a la comprensió de la història des de les guardes mateixes, amb una repetició de papallones que, en llegir el text, se’n desvetlarà el significat. Amb tot, les imatges d’aquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per la distribució, l’ordenació i l’equilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter tendre i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar i que, a més, s’aproxima també al dibuix infantil.
Però no són sols les qualitats plàstiques les que fan relacionar les il·lustracions d’aquest àlbum amb altres treballs d’aquesta autora. Casualment, aquesta història acaba amb una abraçada, un gest d’afecte entre Martín i la seua millor amiga que s’abracen amb força en una imatge neta, sense cap altre detall, per tal de reforçar el valor d’aquesta acció i com un homenatge a la diferència i a la innocència. I és així, com inevitablement, aquesta última il·lustració porta a pensar en Besarkada, un àlbum il·lustrat també per Gurrutxaga, per a regalar abraçades. Tantes com les que María em dona pràcticament sense adonar-se’n.
