L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.
Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?
Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.
Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.
