‘Los Listz’: fer llistes com a teràpia

La crisi del coronavirus ens ha obligat a quedar-nos a casa després que els governs competents anunciaren, per fi, el confinament com a mesura indefugible per a combatre i aturar la propagació del virus i la malaltia. Una vegada establides les mesures d’aïllament i de circulació i d’assumir que ens espera una bona temporada sense eixir de casa, les llistes d’opcions per tal de superar millor —i d’una manera més lleugera— aquesta situació tan singular no s’han fet esperar. Seleccions de sèries, llibres, cançons, taules d’exercici físic, activitats infantils, i un llarg etcètera omplen les xarxes i es comparteixen perquè ningú no s’avorrisca ni un minut d’aquests primers quinze dies d’absolut exili social. Jo, que tinc tendència a enyorar el pijama i el sofà en èpoques de molta saturació de plans, he de confessar que, almenys de moment, ho porte bastant bé.

A més, gràcies a aquesta reclusió forçada he pogut recordar títols com ara Los Listz (Impedimenta, 2018), un àlbum escrit per la canadenca Kyo Maclaer i il·lustrat per la barcelonina Júlia Sardà que parla d’una família estrafolària i una mica trasbalsada que passa els dies fent llistes de qualsevol tipus. Fan llistes a la primavera, a l’estiu, a la tardor i a l’hivern. Fan llistes cada dia, excepte els diumenges. Cada personatge presenta així la seua obsessió particular, com ara el pare, que sempre fa llistes de tasques horribles i de diminuts insectes alats; la germana gran, qui prefereix les llistes dels deu millors, per exemple dels deu millors formatges, o el fill del mig, que fa llistes per a aplacar el torrent de pensaments que l’assaltaven durant les nits en què no pot adormir-se.

Pel que sembla, l’editorial va intuir des d’un primer moment que Kyo Maclear i Júlia Sardà farien un bon tàndem i cal reconéixer que certament el fan. Aquesta és, de fet, una obra que ha assolit connectar amb gràcia els tres elements que conformen un bon àlbum, és a dir, el literari, el plàstic i l’editorial, un treball orgànic on no s’ha deixat cap detall a l’atzar a l’hora de configurar el resultat final: ni el format, apïsat com una llista, és clar; ni la coberta, amb una estètica inspirada en l’art decó on no hi podia faltar un títol amb una tipografia daurada i estilitzada que tot i ser contemporània imita l’esmentat moviment artístic; ni les guardes, ben resoltes i lligades argumentalment i estètica amb la història; ni la narració, d’una concisió extrema, magnètica i divertida i amb una estructura circular deliciosa; ni la tipografia rígida i geomètrica, ideada per Júlia Sardà i, en determinats moments, amb un caràcter cal·ligràfic i un potència plàstica evident; ni tampoc les il·lustracions, amb certes ressonàncies a l’estil de Gustav Klimt, Edward Gorey i, fins i tot, a l’univers visual de Wes Anderson.

Altrament, la representació gràfica de les llistes infinites es farceix de referències visuals, amb la presència de Rasputín, Tintín, la gosseta Laika, Mary Poppins i altres, que enriqueixen el contingut literari i conviden a qui llig a investigar, a jugar, a viatjar, a assaborir el món i a deixar-se portar també per la sorpresa, com es demostra amb el desconegut amb globus de colors i amb mal de peus pel cansament que de sobte entra per la porta de la casa de l’estrambòtica família. No és precisament tot açò el que hui necessitem? Més enllà de tot això, aquesta és una història que, en realitat, ens parla de dubtes existencials, de la soledat i de buscar més enllà del que tenim al davant, de totes les coses bones que estan per arribar, com ara les que esperem amb ànsia quan tot passe. Perquè açò, també passarà, veritat?