L’àvia Amparito tenia un gat; un gat negre que, quan entrava algú a casa, només obrir la porta, amb el cos arquejat, la cua rígida i sacsejant-ne la punta, s’acostava pel corredor amenaçadorament i, amb un bufit esfereïdor, feia fora qualsevol que intentava romandre uns instants en el que considerava que era el seu territori. No hi havia a la família ningú que no sentira por d’aquesta bestioleta aparentment inofensiva i de la qual, molt sovint, encara recordem anècdotes que ara ens fan riure però que, llavors, a més d’un van fer plorar. El cas és que, uns anys després, l’àvia va substituir la companyia d’aquell gat enfurismat per la d’un canari que cantava seré i feliç des de la gàbia que ella, pacientment, netejava cada matí quan li canviava l’aigua i el menjar a canvi de la companyia que, sorprenentment, l’ocellet li oferia. No debades, aquest s’assemblava molt més al seu caràcter, tant tendre i tant dolç.
Contràriament a la personalitat benèvola i generosa de l’àvia, la protagonista de De gouden Kooi (La pajarera de oro), Valentina, la filla de l’emperador, és una xiqueta prepotent, consentida i capritxosa que tenia atemorits tots els criats que, per tal d’acontentar-la, viatjaven a la cerca dels exemplars d’aus més originals. A diferència de la meua àvia, la protagonista d’aquest àlbum, col·leccionava amb cobdícia els ocells més extravagants sense cap afecte ni estima, ni tan sols per una necessitat evident d’omplir amb aquests animals els bons sentiments que no havia aprés a sentir de cap altra manera. Fins que un dia, de sobte, un dels servent li va fer, intel·ligentment, un regal inesperat: l’ou d’un ocell que parlava. Des d’aleshores, Valentina, va haver d’aprendre a tindre cura d’aquest i a conviure amb dues virtuts fins aquell moment desconegudes per a ella, com són la paciència i la perseveració.
Anna Castagnoli, és des del 2008 la veu de Le Figure dei Libri, un blog d’estudi i d’investigació al voltant de la il·lustració que ha esdevingut un punt de referència tant per als interessats i implicats en la matèria com per als il·lustradors. Tot i els seus coneixements teòrics i la seua experiència pràctica com a il·lustradora i també com autora, ara, però, ha preferit centrar-se en el text i ha deixat la part gràfica en mans de l’il·lustrador belga Carll Cneut. El resultat final és realment captivador. Així, La pajarera de oro, títol amb què ha estat editat al castellà per Barbara Fiore, és una faula il·lustrada, de mesures exageradament grans sota el meu criteri, però amb una edició acurada i delicada que presenta un gust pel joc entre la tipografia i la cal·ligrafia i unes imatges sorprenents, al capdavall, uns trets que converteixen aquest àlbum en una joia indispensable per als qui ens declarem addictes d’aquests tipus de publicacions.
Així, aquest és un d’aquells contes d’essència clàssica en què Castagnoli pretén fer una al·lusió directa a la tirania de molts dels nostres governants que s’acompanya per les delicioses imatges de Cneut, qui confecciona un ingent catàleg d’aus exòtiques que silencioses acompanyen els protagonistes. Aquestes són unes il·lustracions on perdre’s, per la quantitat de detalls en què fixar-s’hi, en les quals abunden les tonalitats groguenques, daurades i roges que contrasten amb els grisos esporàdics i que es sincronitzen i dialoguen amb el to apesarat de la narració, que també juga visualment amb el lector i marca el ritme i la pausa mitjançant els canvis de format. Tota una declaració literària però sobretot estètica que no deixarà indiferent a qui gose d’acostar-s’hi. Tot i que més d’un li amussaria el gat negre de la meua àvia a la dèspota de Valentina!
