Compartir entusiasme pels àlbums il·lustrats amb una gran amiga porta a seguir-ne els suggeriments i que esdevinga en un encert. Tot i això, he de confessar que, de vegades, no seguisc la recomanació en l’instant en què em fa la proposta sinó que, més bé, me’n recorde d’aquesta passat el temps. Això és el que em va ocórrer amb El viaje de Francesca Sanna, un àlbum il·lustrat del qual em va advertir en la darrera Fira del Llibre de València, però que no li vaig prestar la deguda atenció fins que una visita a Estudio 64 me’l va tornar a posar, sortosament, al davant. Aleshores escapar-ne de l’influx va ser ja impossible.
Malgrat aquest títol evocador i la presència d’una escena d’estiu idíl·lica a la primera pàgina, obrir El viaje, però, no és fer cap travessia de plaer. Aquesta és, en canvi, una història que mostra, a través dels ulls d’un infant, les pors, les dificultats, les tensions i la vulnerabilitat que, malauradament, formen part de la vida de totes aquelles persones que es veuen espentades a fugir del seu país. Així, en efecte, l’àlbum comença amb una família que juga feliçment a la vora del mar totalment aliena a la tragèdia que sobtadament esdevindrà; abans que la foscor de la guerra s’estenga inevitablement a través de la imatge i s’emporte amb ella el pare, alhora que amenaça també la resta del nucli familiar. És, per tant, a partir d’aquest moment, quan comença l’autèntic viatge, un recorregut nocturn per paratges boscosos i aigües agitades.
Aquesta família, ara de tres membres, recorre aleshores un llarg camí de fugida amb la companyia inseparable de la protecció de la mare, simbolitzada mitjançant els seus cabells, però també d’un altre protagonista fonamental en aquest llibre, la por, de nou retratada amb la foscor i també amb un joc amb la grandària dels distints elements que hi apareixen, que espanten i intimiden. Tot i l’existència d’aquests elements terrorífics, cal dir que aquest fatídic sentiment no està gens estereotipat ni presenta cap propòsit de sobresaltar sinó que més bé vol ser una emoció implícita, una expressió per a entendre els enormes obstacles que en una situació com aquesta s’han de superar.
Francesca Sanna (Sardenya), explica al final del llibre que va arribar a aquesta història després d’escoltar el relat de dues xiques que es trobaven en un camp de refugiats a Itàlia. Commoguda per aquestes paraules, va decidir entrevistar immigrants de les nacionalitats més diverses amb la intenció de recopilar els testimonis de les seues terribles experiències i donar-los posteriorment forma de publicació. El resultat és un àlbum de text senzill però tremendament pertorbador i d’il·lustracions d’estil colorit i un acurat gust pels detalls que desprenen, des del començament, la petjada de l’Orient Mitjà i Àsia en la descripció de plantes, flors, paisatges i edificis i que contrasten amb les imatges finals en què la família ha posat fi al seu viatge, més clarament occidentals.
La capacitat de síntesi a l’hora d’abordar el drama de la migració forçada és superat deliciosament per Sanna qui mostra un domini del llenguatge verbal i visual realment sorprenent i més tractant-se de la seua primera publicació. A més, aquesta crònica de la fugida amb final esperançador comença a explicar-se des de les guardes, que es relacionen entre elles mitjançant la presència del mar i construeixen esquemàticament una lectura visual del que es llegirà a continuació. Aquestes són, de fet, un avançament exquisit d’un àlbum il·lustrat veritablement seductor però, sobretot, dolorosament actual i que, consegüentment, hauria d’entrar en la categoria de recomanació obligatòria; però no d’aquelles propostes que s’obliden, com a mi em sol passar, no siga cosa que passe com amb els refugiats, que els recordem quan, potser, ja és massa tard.