Gianni Rodari (1920-1980) va ser un periodista, polític, escriptor i mestre italià que va decidir emprendre una lluita per a fer de la literatura un entreteniment i dels contes una pedagogia nova que canviara per complet un sistema escolar ombrívol i rovellat. L’escomesa es va centrar, en essència, a convertir-se en un fabricant de jocs a partir de l’observació del comportament infantil, un mètode que va aplicar tant en les aules com en els llibres. Ara que es compleixen cent anys del seu naixement es multipliquen les publicacions i les reedicions de les seues històries i s’escampen per tot arreu les celebracions amb l’excusa indiscutible, si en calia encara alguna, de reivindicar i recordar un dels autors més creatius i un dels ensenyants més obstinats a dignificar l’educació dels més menuts. Amb tot, La gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar històries (1973) és, sense cap dubte, una de les expressions més fermes de l’ideari rodarià, un text on va exposar els fonaments del procés creatiu i on va introduir el que va denominar com a «binomi fantàstic», que consisteix a buscar i contraposar paraules d’ús quotidià triades a l’atzar que, aparentment no tenen cap relació entre elles, però que, en associar-se, esdevenen el punt de partida de tot un seguit d’històries divertides i singulars.
Així, tot servint-me d’aquesta pràctica, com un homenatge personal a un dels escriptors favorits de la meua infantesa i amb el desig de participar d’aquest corrent de commemoracions des d’un vessant més proper als meus interessos, durant la darrera edició de les jornades de formació del professorat organitzades en la segona edició de Baba Kamo, plantejava un taller pràctic que portava precisament per títol «El binomi fantàstic: àlbums il·lustrats i història de l’art». Una sessió que va resultar d’allò més estimulant en la qual no sols ens vam avançar al centenari sinó que vam poder descobrir com els moviments artístics estan intrínsecament presents en tota la producció editorial d’ara i abans alhora que vam corroborar que els lectors tenim l’oportunitat inaudita d’accedir mitjançant un suport democràtic com n’és l’àlbum a l’essència de l’art.
L’entrada de Crist a Brussel·les, d’Andrea Antinori (Libros del Zorro Rojo, 2018), Mvsevm, de Manuel Marsol i Javier Sáez Castán (Fulgencio Pimentel, 2019), El meu museu de Joanne Liu (Coco Books, 2019) i Hannah Höch. Álbum ilustrado (Gustavo Gili, 2012) són només alguns dels exemples amb què ens vam qüestionar amb quina tendència artística es poden relacionar les il·lustracions i ens van ajudar alhora a parlar d’una manera més precisa del llenguatge visual de la imatge. Identificar i reconéixer quins han estat els interessos artístics de cada il·lustrador regirant entre tot un recull d’àlbums va resultar més fàcil, però, amb el suport d’una línia cronològica dels moviments artístics amb els elements principals que els caracteritzen; un material de reforç que ens va donar les eines necessàries per a fer una primera valoració objectiva de la il·lustració, allunyada de la subjectivitat de la impressió emocional, i, sobretot a configurar la nostra cronologia artística particular des del diàleg i la participació.
Aquest exercici ens va portar a la conclusió que, en definitiva, parlar d’il·lustració i, en conseqüència, d’àlbum il·lustrat i art sembla una redundància, ja que fa molt de temps que els crítics especialitzats consideren l’àlbum com una forma d’expressió artística més i, tot i les produccions més comercials, ningú pot qüestionar el seu estatus com a obra d’art. Àlbum il·lustrat i art són dues realitats artístiques que, com diria Rodari, aparentment no tenen cap relació entre elles, però que en associar-se s’alcen com el punt de partida d’històries literàries i estètiques divertides i singulars, és a dir, com un binomi fantàstic indissociable capaç de fer de l’art un entreteniment i de l’àlbum il·lustrat una pedagogia nova amb què capgirar un ensenyament de la història de l’art ombrívol i rovellat.
*Fotografies: Noema Estudio