Quan em publiquen un àlbum nou, sempre em ve al cap la mateixa pregunta: I, ara, a València, qui se’n farà ressò? Qui me’l ressenyarà? Malauradament, el llibre il·lustrat ocupa encara un lloc bastant secundari en els mitjans de comunicació en general i en la crítica literària valenciana en particular. Per això, entre altres coses, la possibilitat d’ampliar i consolidar un Star System perifèric que desperte alhora un interés major cap aquest tipus de publicacions i els creadors d’ací és un propòsit en el qual, potser, cal esforçar-se ací una mica més que en altres territoris de l’Estat.
Amb tot, ara que parle de posicionament i reconeixement, vull reivindicar hui el nom de Núria Tamarit, una jove il·lustradora de Vila-real que, per sort i en molt poc de temps, ha estat guanyant-se la consideració d’esdevenir una de les artistes emergents amb més projecció. El fet d’haver estat guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica convocat el 2018 per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim, en commemorar els seus setanta anys d’existència, sense dubte, també hi ajuda, tot i que la repercussió mediàtica ha estat un tant escassa, em sembla.
Dues monedes (Andana, 2019)és, per tant, el resultat d’aquest guardó, una proposta il·lustrada que ofereix una mirada tendra i colorista cap a la realitat africana, tan vasta i complexa com fascinant en la seua idiosincràsia i singularitats. Aquesta és la història de Mar, una adolescent europea que viatja fins al Senegal amb sa mare, qui treballa en un projecte de construcció d’una biblioteca i una emissora de ràdio en un poble del nord d’aquesta regió. Habituada a les comoditats i dinàmiques de l’anomenat Primer Món, a mesura que s’aclimata als ritmes i costums del lloc, la jove protagonista se n’adonarà que el seu equipatge venia carregat de tòpics i prejudicis però, sobretot, de desconeixença. Mar descobrirà una cultura hospitalària, un paisatge insòlit i una societat amb unes problemàtiques molt específiques i sotmesa a grans desajustos polítics i socials, però també aliena a moltes de les nostres servituds i dependències quotidianes.
Quan fa un parell d’anys vaig descobrir les imatges de Núria Tamarit, la meua memòria visual va fer una associació immediata amb l’estètica valenciana d’essència huitantera que desprenen algunes de les publicacions inicials de Paco Giménez, Toni Cabo i tants altres, amb un estil espontani, expressiu, vivaç i marcadament mediterrani. Aquesta il·lustradora, i ara no sabria dir si conscientment o inconscient, ha sabut copsar aquesta manera de fer i es consolida en el panorama de la il·lustraió amb aquests i altres trets personals; unes propietats formals que fan de les seues unes imatges reconeixibles, amb una gran senzillesa formal i una maduresa artística francament admirable. Feliçment, i uns anys de treball més tard i amb un parell de publicacions ja en el currículum, es confirma que tot aquest potencial estètic ha crescut exponencialment en Dues monedes, on, a més, es barreja amb una habilitat especial a l’hora de seqüenciar la pàgina i construir la narració.
Així, i destacant-hi també unes guardes exquisides i un final que ens sacseja i ens colpeix, tot fent-nos tancar el llibre amb el cor encongit de tanta bellesa gràfica però alhora de tanta veritat ignorada, ja no em queda altra que agrair Andana la decisió de participar en aquests guardons i de publicar l’obra guanyadora. Són aquestes iniciatives les que reforcen i combaten la precarietat a què molts dels nostres creadors han de fer-hi front i les que reforcen triar la literatura i la il·lustració com una opció professional. Ara bé, a la pròxima, només faré dues peticions, de moment: una sinopsi amb una tipografia més clara i de mesures més grosses i més visibilitat, i a poder ser en la coberta, per a l’empremta de Premi Valencià de Novel·la Gràfica. Per demanar, que no quede.