He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.
Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.
Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.
Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la.
