Aitana Carrasco: una mentidera ben il·lustrada

Quan arribava l’estiu, ma mare es convertia en la mestra de natació de tots els xiquets del poble. Com que estàvem de vacances, la meua germana i jo, ens passàvem els dies a la piscina i perseguíem la mare amunt i avall mentre la imitàvem i imaginàvem que, com ella, ensenyàvem a nadar els més menuts. Era molt divertit. Per contra, prèviament, nosaltres havíem sigut també víctimes de les falses promeses de la mare quan, en preparar-nos per a entrar a nadar a la voreta de la piscina, ens empenyia sobtadament cap a l’aigua i no complia amb la seua paraula: “Tranquil·la, que no t’espentaré”. Coneixedores com érem de la situació, no ens sorpreníem quan algun del seus alumnes eixia per l’escaleta, plorant desconsoladament i a empentes i rodolons perquè, sí, efectivament, ma mare els havia mentit, tal i com havia fet amb nosaltres dues.

El 2007, l’editorial Tàndem publicà Gran recull de mentides il·lustrades, contat i il·lustrat per Aitana Carrasco. Es tracta d’un àlbum il·lustrat que, segons s’explica a l’interior, es va crear amb el propòsit clar d’advertir els més menuts que la gent gran diu mentides perquè no ho poden evitar i perquè, a més a més, els encanta dir-ne. Descobrir-lo ha estat la confirmació evident, una vegada passats els anys, de totes aquelles mentides que, durant la meua infantesa, em van contar els grans i em vaig creure cegament. Aquesta que he explicat, per tant, sols en seria una de tantes.

Aitana Carrasco amaga un Pinotxo a la contraportada al qual li ha crescut el nas i amb el qual subjecta el títol del conte per anticipar-nos el que ens trobarem a l’interior al mateix temps que transforma les guardes en un avís que alerta que el contingut del llibre no és apte per a majors alhora que s’hi prohibeix, terminantment, la lectura a la gent gran. Tota una declaració de intencions per protegir els menuts de les nombroses mentides que al llarg de la seua infantesa hauran d’escoltar. Malgrat tot, si qualsevol adult, i sempre sota la seua responsabilitat, decideix continuar endavant amb la lectura, ben segur que quedarà fascinat pel gran sentit de l’humor i per la riquesa visual que s’hi desprén al llarg de les pàgines d’aquest recull tan peculiar.

Tot i que Aitana Carrasco és valenciana, la seua manera d’il·lustrar sembla manifestar la influència de l’estètica mexicana conseqüència de la seua estada en aquell país. La definició dels contorns de les figures i dels distints elements que hi apareixen a la imatge juntament amb el gust pels colors vibrants i brillants són dos trets reveladors d’aquest influx. Amb tot, les seues il·lustracions mostren composicions senzilles, de fons neutres, amb una predilecció pel blau, on es disposen uns personatges de faccions exagerades i galtes enrojolades que representen les distintes mentides que Aitana Carrasco ha recopilat. Aquestes particularitats formals es combinen amb les d’una sèrie de petits objectes que tendeixen a reproduir l’aspecte del collage, del qual n’és aficionada. Entre tots ells, es pot trobar una gat, una pistola, els peixos de la mar, els coberts de la taula, els plats, uns elefants, amb un toc surrealista i poètic, i fins i tot, s’albira la presència sorprenent, i alhora inquietant, d’unes mosques que compareixeran repetidament al llarg de totes les pàgines. A banda d’això, els interiors sol decorar-los amb l’exposició d’uns quadres de marcs elegants i barrocs que exhibeixen imatges relacionades amb el que s’il·lustra amb una certa intenció conceptual i que comparteixen aquesta inclinació estilística. Especialment suggeridor és el gravat d’una de les escenes de La Caputxeta Roja que va il·lustrar Gustave Doré i que presenta en un d’aquests quadres.

L’aigua oxigenada no pica, aquesta cullerada és l’última, si m’expliques què ha passat et promet que no m’enfadaré o has de menjar cogombre i cresta de gallina per a fer-te bonica són sols unes poques de les mentides que Aitana Carrasco ha il·lustrat amb tanta airositat, ara bé, al final del llibre, i conscient com és de la quantitat que se’n diuen, encara deixa unes pàgines en blanc i recomana afegir-ne, escriure’n i il·lustrar-ne més per a completar aquesta compilació. Jo ja he afegit la meua però, pensant-ho bé, he de reconéixer que, en alguna ocasió, m’he enxampat a mi mateixa contant a alguns dels xiquets que tinc al meu voltant alguna d’aquestes mentides. Fins i tot n’he inventat de noves. Deu ser que ja m’he fet major.

Clara Berenguer