Natalia Ginzburg expressa a Lèxic familiar, un llibre on la matèria literària es conjuga a partir de la vida i la realitat de l’autora, que cadascun de nosaltres guardem en la memòria tot un seguit de paraules, emocions i frustracions. Aquests sentiments i expressions tan íntims i tan nostres, però, són alhora un subtil catalitzador per a evocar una anècdota concreta d’un temps ençà que, en exposar-la ara i en companyia, esdevé un capítol més de la crònica compartida que es teixeix inconscientment en cada família i forma part de la seua quotidianitat. Així, a ma casa, sempre s’ha parlat, i molt, de la por exagerada de l’àvia Trini, tot insistint en contarelles com ara el moment en què el pare collia cireres dalt del cirerer i ella li suplicava que baixara. No perquè ell poguera caure-hi, que també, sinó perquè no volia estar allà baix a soles. S’ha de dir que, aquest moment tan divertit de recordar per a alguns com de patiment ho era per a la dona, sol acabar entre somriures i lligat sempre al fet que sembla que, en alguna mesura, l’hereva d’aquest temor malaltís no ha sigut altra que la que escriu.
La protagonista de La Min no té por (Astronave, 2019) també pensa que és massa poruga, tot i que somia a ser tan espavilada, valenta i intrèpida com les seues quatre tietes, amb qui viu en una caseta al sí d’un jardí. Cada nit, a la vora del foc, escolta bocabadada les aventures extraordinàries que aquestes han viscut mentre fantasieja viure experiències paregudes fins que, de sobte, i sense poder-se resistir, un parell d’urpes l’agafen i l’enlairen enmig la foscor. Quan l’animal misteriós la deixa caure a terra, un mussol de proporcions gegants, aquest li confessa preocupat que el conill, el ratolí, l’escarabat, el saltamartí i els caragols estan en perill. Un monstre d’ulls ferotges i orelles enormes i punxegudes fa tota mena de malifetes i, a més, els vol caçar. Qui serà aquest ésser malvat que té a tots els animals esporuguits? Podrà Min fer alguna cosa per ells, malgrat la seua por?
Melissa Castrillón és l’escriptora i la il·lustradora d’un àlbum que presenta, efectivament, la superació de la por com a fil conductor d’una narració que desprén amabilitat, coratge i enginy. A mesura que Min rescata els conillets perduts, tranquil·litza els caragols atemorits i desenrotlla dels esbarzers la cua del ratolí, entre d’altres proeses, la xiqueta s’acosta cada cop més a la bèstia que ha provocat tot aquest enrenou fins a demostrar que no cal ser físicament molt forta per a ser coratjosa. Una bona lliçó literària amb una protagonista femenina, la qual cosa sempre és d’agrair, i un final feliç. Amb tot, lluny de moralines i d’alliçonaments ensucrats, aquest és un relat amb un llenguatge planer que busca la simplicitat formal i alhora la riquesa de l’expressió escrita, i també oral, per a imbuir a qui llig en tot un periple nocturn, imaginari i fascinant. El que s’espera en definitiva, d’un bon llibre.
Tampoc no deceben les exquisides il·lustracions a llapis, ja que amplifiquen el missatge visualment gràcies a un estil que fuig de qualsevol tendència imperant i atrapen pel seu caràcter renovador. La deliciosa personalitat cromàtica, el gust per l’ornamentació i el barroquisme vegetal i pompós són els principals atractius d’una manera de fer que es fusiona com cal amb un domini del llenguatge de l’àlbum excel·lent. Castrillón controla la doble pàgina i juga amb aquesta bé fragmentant-la en escenes magistralment encadenades, com ara la del rapte del mussol, bé mostrant imatges diferents, o bé servint-se de tota la superfície per a augmentar el clímax mitjançant la imatge, com ara en el cara a cara amb el monstre. Tot açò acompanyat, a més, d’un treball editorial francament elogiable en el qual he de destacar l’elecció tipogràfica i l’encert en fer-la partícip de la narració. Amb aquests precedents i arrossegant encara la fama de poruga i cagarina hauré de començar a confiar més en mi mateixa i acceptar aquesta herència com un estímul per a encara reptes nous. Ai, si l’àvia haguera conegut en Min!
