Quan estudiava història de l’art, només un professor em va parlar d’il·lustració. Cinc anys de carrera i una única menció a Lola Anglada, una reconeguda il·lustradora catalana de principis del segle XX que es va colar entre els noms de grans cartellistes mentre cursava l’assignatura d’Arts Gràfiques (sic). Malgrat aquest total desinterés acadèmic, aquella referència puntual, juntament amb altres casualitats vitals i il·lustrades, va despertar en mi el gust per una disciplina artística que, sense ser-ne conscient, m’havia acompanyat des de la infantesa i, des d’aleshores, em perseguiria en l’esfera personal però també en l’àmbit professional. És així com, a poc a poc i de manera quasi autodidacta, he sabut de l’existència d’autors com ara, Bruno Munari, dissenyador, poeta, escultor, pedagog, gran observador infantil, però, sobretot, un dels primers a teoritzar sobre les possibilitats narratives dels elements visuals i sobre el potencial comunicatiu dels aspectes materials de l’objecte llibre; tot un seguit de reflexions que va posar en pràctica en obres com per exemple Historias de tres pajaritos (Niño Editor, 2017), un títol que forma part de la sèrie infantil de 1945.
Certament, malgrat el desinterés d’alguns, al llarg de la història de l’art han estat molts els artistes que no han sacrificat la seua estètica a l’hora de pensar, valorar i incloure dins de la seua producció el llibre per a infants, tot confirmant la pertinença i la dependència d’aquestes publicacions amb la creació artística. El títol esmentat, entre molts altres de l’autor italià, de fet, no sols confirma aquesta tendència sinó que esdevé el punt de partida perquè d’altres ara s’inicien en aquesta pràctica. Així, i com un homenatge, El secreto de las vocales (Tralarí, 2019), d’Esperanza Ortega i Cintia Martín, és una deliciosa constatació de com la filosofia munariana segueix en peu gràcies a propostes com aquesta col·lecció de sis llibres especialment dirigits als primers lectors que presenten les vocals com a protagonistes principals.
L’estil narratiu d’Esperanza Ortega, l’afany per jugar amb el text, l’enginy creatiu i la cerca de la prosòdia s’uneix ací a l’esclat cromàtic, tipogràfic i geomètric de les imatges de Cintia Martín per a crear cinc històries diferents i un epíleg que es presenten curosament guardats en un estoig de paper. Les sorpreses, però, no acaben ací, ja que cadascun d’aquests llibres presenta, alhora, un altre llibre, i un altre més, encara, al seu interior. Tota una enginyeria artística de paper mitjançant un acurat joc d’encunys i pestanyes per a mostrar una història dins d’una història amb l’atractiu i la diversió que això provoca, tot aprofitant la materialitat de l’objecte, la plasticitat de les lletres i la sonoritat de les paraules. Es tracta, en definitiva, d’un conjunt de llibres amb històries independents que es poden llegir d’un en un o l’un darrere de l’altre, però sense ordre ni concert, els quals endinsen els més menuts en un món interactiu on gaudir de les vocals i aprendre-les, si els ve de gust.
Ben segur, publicacions com aquesta no fan més que confirmar que Edicions Tralarí es mou per la passió pels llibres ben dissenyats i editats. Aquesta editorial independent situada a la ciutat de Valladolid i creada el 2011 naix així amb una finalitat ben ambiciosa: publicar obres experimentals, lúdiques i singulars. Tres adjectius que defineixen El secreto de las vocales el qual desprén també el gust per la fabricació tradicional, pel treball fet a mà. Podria seguir descrivint-los, doncs, com uns llibres infinits, com uns contes que ens conviden a entrar i eixir, a dir hola i adéu, que són tan plens de secrets i emocions com moltes de les obres de Munari. Sort que ja fa temps que en vaig saber de l’existència i sort també de seguir descobrint meravelles il·lustrades per a llegir, jugar, explorar i gaudir de l’art com ara aquesta que presente hui.
