‘Bimbi’: un imatgiari per a totes les edats

Curiosament, quan vaig ser conscient de l’edat del pare i la mare, tenien exactament els mateixos anys que, en uns dies, tindré jo. Trenta-huit. Aleshores, em semblava que el món dels adults em quedava encara lluny, innocent de mi, sense ser-ne conscient que, certament, el temps passa volant i que, aquests eren, sense dubte, molts, molts anys; tants que, en arribar-hi, jo també seria tan gran, tan madura, tan decidida, en definitiva, tan adulta com ho eren els pares, o almenys, com ho semblaven ser. Ara, però, me n’adone que l’adultesa és un estat incert que no ve predeterminat pels aniversaris que sumes a la biografia ni les obligacions que impliquen, ni suposa tampoc cap garantia de tindre una solució a la butxaca per a cada problema o cap aval de felicitat absoluta. No, aquesta última és una emoció que només és plena a la infància, aquell estadi en què anhelem créixer mentre la vida passa entre jocs, imaginació i gaudi.

La il·lustradora suïssa guanyadora del Premi Hans Christian Andersen el 2020, Albertine Zullo, com si no haguera abandonat mai aquesta etapa vital, presenta un recull d’accions, comportaments i emocions infantils en Bimbi (Limonero, 2020). Es tracta d’una publicació de catalogació complexa, un llibre d’artista, una edició valenta, un quadern de treball ple d’esbossos fets a llapis sense cap pretensió narrativa i amb la infància com a principal motiu d’inspiració. Les pàgines es componen, així, de tot un seguit d’escenes il·lustrades independents que, disperses i sense cap intenció narrativa, mostren xiquets i xiquetes, ara en solitari, ara en grup, bé amb adults, bé amb altres infants, mitjançant un traçat despullat d’artificis plàstics però, alhora, d’una intensa expressivitat. Tot això, sobre un fons completament buit que ressegueix l’economia gràfica que ja havia mostrat en altres treballs.

Bimbi s’alça, per tant, com una senzilla compilació d’imatges, com un imatgiari elegant, deliciós i d’una enorme personalitat on els més menuts, a partir d’una observació atenta poden jugar al veig-veig, per exemple, i també assenyalar, identificar i, sobretot, reconéixer-se en cadascun d’aquests infants dibuixats que ploren, dormen, es barallen, s’amaguen, corren, es resignen, fan els seus primers passos, mengen, es disfressen, lligen i salten, entre altres coses més. Un repertori visual que s’allunya formalment d’altres llibres d’aquesta tipologia, alhora que s’apropa a la seua essència en convidar les criatures a submergir-se en l’espai en blanc de la pàgina i explorar i escodrinyar tot el que allà ocorre.

Així com altres grans autors de la literatura per a infants, com ara Bruno Munari, Albertine demostra que és també una gran observadora de la menudalla, que representa amb respecte i tendresa i subtilment, i sense que se n’adonen, els concedeix la gràcia de convertir-se d’un personatge en paper al protagonista absolut de la seua realitat quotidiana més propera a partir d’aquesta compilació de gestos. Amb tot, cal dir que la il·lustradora llueix, en realitat, una mirada atenta cap a la condició humana i, si a Moun tout petit (La Joie de Lire, 2015) ens emocionava amb un ball sobre el cicle de la vida i l’amor, ací no sols ens reconnecta magistralment amb aquest títol, sinó que ens captiva de nou als que ja som més grans amb aquest conjunt il·lustratque convida a parar-se i a deixar-se portar per una experiència estètica que ens desperta la nostàlgia d’un temps joiosament viscut que ara ja ha passat.