Quan et recomanen amb molta força un lloc, acostar-s’hi resulta veritablement inevitable; si una es troba a prop, és clar. És així com, mentre passejava per Pamplona-Iruña aquest Nadal, i un temps després que unes bones amigues me’n parlaren amb insistència, em vaig plantar, quasi sense adonar-me’n, davant l’aparador del Katakrak, un espai de cafès, llibres i molt més que, tal i com elles que bé em coneixen m’havien promés, et captiva només posar-hi un peu. I, efectivament, tant em va seduir que, malgrat la fugacitat de la visita per motius que ara no vénen al cas, vaig eixir-ne carregada amb una bossa amb dos àlbums il·lustrats de Maite Gurrutxaga, una il·lustradora basca que feia temps que, en aquest cas jo mateixa, em venia suggerint.
Besarkada, que significa abraçada en èuscar, un mot que ara ja no se m’oblida, és una de les adquisicions que més em va sorprendre, perquè no n’havia sentit parlar mai abans d’aquest àlbum. Aquest és, en realitat, un poema d’Uxue Alberdi, escriptora i bertsolari, per això els versos, que tracta d’una manera simbòlica sobre la grandesa d’aquest gest d’afecte. Acompanyar amb imatges un text tan poètic i simbòlic no era una tasca senzilla, però Maite Gurrutxaga aconsegueix donar coherència visual a aquesta cançó mitjançant unes il·lustracions que destaquen, primerament, pel seus valors narratius, però també per la delicadesa cromàtica i la tendresa dels seus personatges. Així, tot i que va començar a dibuixar d’una manera intuïtiva, el resultat final és d’una unitat literària i artística realment commovedora.
La solució gràfica de Gurrutxaga parteix de la pregunta que es planteja en la sinopsi: «vols un petit lloc als meus braços?». A partir d’aquesta qüestió, la seua proposta s’estructura d’una manera circular amb la recerca d’una abraçada al començament del llibre i la sobtada petició d’una altra al final. Malgrat que tant l’escriptora i la il·lustradora han definit aquest com un àlbum il·lustrat per a adults, deu ser que jo me’l mire amb ulls d’infant perquè, davant la dificultat d’una llengua que no entenc, només em queda llegir el que conten les imatges i construir una història a través d’aquestes és un objectiu que en aquesta obra aconseguisc, finalment, sense cap esforç. Potser però, a més de la gran capacitat narrativa d’aquesta il·lustradora a l’hora de dibuixar, la presentació del que semblen ser un pare i una filla com a únics protagonistes d’aquesta història al voltant de la vulnerabilitat humana, de la necessitat de sentir-se estimat, fa que la identificació i, per tant, la comprensió del relat, em resulte encara més senzilla. Especialment si el pare es presenta en una taula, amb llibres i capficat en la feina, com habitualment sol estar el meu.
La presència ferotge d’una tempesta, que Gurrutxaga representa encertadament a l’allunyar visualment els personatges i a l’aproximar-se als detalls atmosfèrics, com ara la pluja i el vent, suscita a poc a poc la inestabilitat emocional i l’afany de ser abraçat que tots hem necessitat en algun moment. Així, la finalitat d’ambdues autores, de fer un llibre per a regalar i més concretament, per a regalar abraçades, és superat amb èxit, sobretot després de trobar aquest poema il·lustrat musicat per Rubén Caballero i cantat per Uxue Alberdi mateixa juntament amb Eñaut Elorrieta. Caldrà passejar-se més pel Nord i buscar moltes més abraçades com aquesta.
