Anna Juan: quan s’esdevé detectiva per a llegir un àlbum

Anna Juan va nàixer a Almassora, un poble al costat de Castelló, però als 18 anys va marxar a estudiar antropologia a Barcelona. Entre anades i tornades, i una llarga estada a França, aquesta valenciana va fer finalment de la ciutat comtal el seu lloc de residència, tot i que sempre que pot torna a casa per a collir taronges, buscar tomates, visitar la família i trobar-se amb les amistats d’infantesa. A hores d’ara és, a més, un dels noms a tenir en compte en el món de la literatura infantil i juvenil i la didàctica.

1. Totes hem tingut somnis d’infantesa i ens hem imaginat què seríem quan fórem grans. I tu, què volies ser de menuda? Com li explicaries a la xiqueta que vas ser el que eres hui?

De petita volia ser detectiva! M’encantaven les històries i pel·lícules de misteri i buscar pistes per tot arreu. Potser per això vaig estudiar antropologia, per a poder observar, sense necessitat de diaris foradats, el que fa la gent quan aparentment no fa res i trobar així petites lògiques quotidianes. Ara, amb el temps, penso que potser no faig una cosa tan diferent. He estudiat antropologia urbana i m’he especialitzat en àlbum i en didàctica de la literatura. Crec que llegir un àlbum té alguna cosa que ho emparenta amb la pràctica etnogràfica, ja que també esdevé l’exploració d’un espai. Has de saber aturar-te per a trobar el ritme, descobrir els petits detalls i trobar indicis sorprenents que permetin construir el sentit de la història. Aprendre a llegir és convertir-se en una mena d’etnògrafa, en una detectiva al cap i a la fi, sempre amb un interés creixent per l’observació atenta dels detalls, sempre a la caça de pistes, com bé explicava Graciela Montes!

Anna Juan, confinada al terrat de casa (maç, 2020)

2. Què és el que més valores de la feina que fas? Et compensa renunciar a una certa estabilitat laboral i treballar en allò que realment vols?

Actualment, tal com estan les coses, no hi ha massa contractes per a treballar al món de l’educació i la cultura infantil. La Universitat està cada cop més precaritzada i aquest és un sector altament desatés des de les institucions. Ja m’agradaria poder fer el que faig des d’una posició diferent de la d’autònoma. La inestabilitat i els horaris, tinc un fill i una filla petits, són aspectes complexos que s’han de gestionar i no sempre és fàcil (tota aquesta situació, per exemple, es preveu en un futur complicada). Amb tot, gaudeixo molt del que faig. M’ho passo realment bé treballant i, a més, considero que faig una feina important, que tracte de viure-la també com una posició política. Formar a mestres, educadores i bibliotecàries per descobrir-los un món, perquè després el puguin descobrir elles mateixes als infants. Ho visc com una petita passa per a treballar sobre l’escletxa cultural, que és també escletxa social.

3. Com arriba una antropòloga, especialista en antropologia urbana, a la literatura infantil i quines connexions s’estableixen entre ambdues disciplines?

Per casualitat. Abans antropologia era una carrera de Segon Cicle. Jo vaig estudiar humanitats i em vaig decantar per les assignatures de literatura i filosofia. Després, mentre estudiava antropologia, treballava per a poder pagar part dels meus estudis i manutenció. És així com un estiu vaig començar a treballar d’auxiliar a la biblioteca de la platja del meu poble. Hi vaig treballar quatre estius i va ser allà on vaig descobrir la literatura infantil, els àlbums i els infants. I mai ja no ho vaig poder abandonar. Vaig fer el Màster de Llibres i Literatura Infantil de la UAB i del Banco del libro i vaig començar a tenir alguns treballs relacionats amb el món de l’edició infantil. Mentre feia la tesi en antropologia urbana, em guanyava alguns diners amb la literatura infantil.

Pel que fa a les connexions, tot i que en un principi em va costar veure-les, ara me n’adono que el que fa de la meva una mirada diferent, és la meva formació antropològica. Sempre he pensat que l’antropologia és una forma de comprendre el món i tot el que em van ensenyar les lectures d’autors com Tarde, Mauss, Malinowski, Lévi-Strauss o Mary Douglas, entre d’altres i el treball de camp o l’observació acurada, m’ofereix una perspectiva diferent des de la qual mirar i m’ajuda alhora a introduir a les meves anàlisis i formacions un component d’estranyament, que trobo essencial per treballar amb infants i joves.

4. Com valores la teua estada a França i com et va influir aquest país en la teua formació lectora?

Van ser uns anys molt importants per a mi. Vaig escriure la tesi i vaig fer un postdoc allà. França és per a mi com la meva segona llar. M’encanta l’idioma i em fa molt riure com d’orgullosos se senten de ser francesos… I, lluny del que es creu, són una gent molt acollidora! (almenys als Alps i a l’Isère, que és on jo he viscut). La meva tirada per França va començar, però, amb la literatura, amb Queneau, Perec o Vian, entre algunes de les meves obsessions de jove i, sobretot, a través de l’etnografia. L’etnografia urbana francesa va ser la que em va dur a estudiar seriosament l’idioma i decidir-me a anar-hi. Després, un cop allà, vaig conèixer la producció de literatura infantil, els estudis en el camp de l’àlbum i les mediateques i em vaig tornar a enamorar. M’agrada molt la mirada francesa sobre la petita infància i les obres que proposen, per exemple.

5. Moltes et coneixem per La coleccionista, un blog especialitzat en llibre-àlbum, com i per què sorgeix? Què t’ha aportat aquest espai personalment i què vols aportar tu amb aquest?

El blog va nàixer a França, tot just després de fer un curs intensiu sobre àlbum a la BNF amb la Sophie Van der Linden. Havia acabat el postdoc, tractava de tornar a Barcelona, acabava de néixer Gael i passava moltes hores a casa. Me’l vaig plantejar com una eina per a obligar-me a escriure regularment i aprendre així a llegir àlbums i a saber-ne parlar. Sophie deia que la teoria de l’àlbum només podria créixer amb l’anàlisi d’obres particulars i així m’ho vaig plantejar. Crec que el blog ha estat clau en la meva formació com a lectora d’àlbum i també com a mediadora. Ara el penso també com una eina per a les formadores amb què treballo. A l’inici, fer una tria o saber quins aspectes tenir en compte en un àlbum per portar-lo a l’aula o a la sala de la biblioteca i treballar aspectes literaris és complicat i m’agrada veure’l com una eina per a donar pistes. Maria Cecilia Díaz, una de les professores de qui més he aprés pel que fa a l’àlbum i la seva lectura, sempre deia que la bona crítica infantil és aquella que dóna eines als mediadors per aprendre a llegir. M’agrada pensar en el meu blog es basa en aquest objectiu.

6. Què és per a tu la mediació literària i a qui s’ha d’adreçar?

Per a mi la mediació és un triangle (amorós, com dirien Yolanda Reyes o Teresa Duran). I la mediadora, un punt entre les obres i els lectors i les lectores, en un context determinat. Una maneta de la qual agafar-te per anar descobrint llibres, construint relacions i pujar esglaons (com deia sempre Teresa Colomer). La mediació que més m’interessa, potser per la meva formació una mica acadèmica, és la que faig amb professionals que treballen amb la infància i l’adolescència. Tot i que tinc molt clar, segurament per la meva tirada etnogràfica, que per a poder teoritzar sobre qualsevol pràctica lectora cal fer-ho des de la pràctica. Així que combino molt les dues mediacions i m’encanta entrar a les aules, a les biblioteques i a les llibreries a treballar directament amb infants i joves, per a poder després basar les meves formacions en aquestes pràctiques.

7. Per què cal insistir tant en la necessitat d’una educació literària i visual?

Potser simplement perquè són dos llenguatges essencials en la nostra vida de forma molt més quotidiana d’allò que pensem. Ens construïm i trobem el nostre raconet al món a través de llenguatges que hem inventat. Som éssers narratius, ens passem la vida contant-nos coses. La literatura ens ajuda a conèixer la llengua i els diversos usos que podem fer d’ella. I encara que no valga per a res en concret, aprendre a llegir literatura ens dóna eines valuoses per interpretar el món que ens envolta. D’altra banda, el llenguatge visual està molt present en el nostre dia a dia, a través de fotografies, memes, notícies, estampats, jocs, publicitat… I com repetia sempre a les seves classes la Teresa Duran, el codi visual té unes convencions, com el textual, que cal conèixer per a poder interpretar-lo millor.

8. Quina ha estat l’experiència més enriquidora que has viscut com a assessora literària?

Uf! Que difícil! La veritat és que no sabria quina dir-te… Hi ha moltes experiències que m’han enriquit o que segueixen enriquint-me molt. Treballar amb Marta Roig a la Biblio[r]evolució va ser un repte i un projecte amb el qual vaig aprendre molt. També em sembla especialment rellevant la feina que fem amb la Marta i la Montse Colilles a la Biblioteca Artur Martorell de Barcelona, on ja fa més de tres anys que oferim una formació sobre l’acompanyament lector a la petita infància per a les educadores de les escoles bressol municipals de la ciutat. Amb el temps, estem començant a notar canvis, interès i molta més consciència a l’hora de triar i posar les obres a les mans dels infants. I això és molt reconfortant. I també gaudeixo molt dels divendres a la llibreria La Petita, amb un grup meravellós de dones mestres, bibliotecàries, editores, etc., que ja fa quatre anys que vénen a reflexionar sobre què és un àlbum i quines són les característiques del format. Els clubs de lectura amb infants a la llibreria Sendak o un projecte sobre converses literàries al Prat, amb la Biblioteca Antonio Martín, algunes escoles, escoles bressol i instituts, que és molt estimulant i està donant fruits molt bonics…

Club de lectura amb infants a la llibreria Sendak (Barcelona)

9. Quins tres criteris des del punt de vista de l’adult consideres que són fonamentals a l’hora de triar un bon llibre infantil?

El primer de tots és que l’obra li parli a l’infant. Crec que al mercat actual hi ha massa llibres destinats als infants que més que pensar amb ells, amb la seva forma de mirar, d’explorar i interrogar-se sobre el món, entaulen un diàleg entre els adults que solen acompanyar aquesta literatura. Obres amb preocupacions adultes en format conte, que més que oferir-li el món per explorar-lo el que fan és tractar d’explicar-li’l de forma massa unívoca, des del meu punt de vista.

Un altre criteri que proposaria és tractar d’anar més enllà de la qualificació de bonic. Per a mi, un bon llibre infantil no ha de ser bonic, ha d’estar contant una bona història i això, a vegades, passa per unes estètiques que no sempre són les més atraients a primera vista. Aconsellaria fugir dels enamoraments a primera vista, només a través de la coberta i de les il·lustracions.

I el tercer, no tenir por d’experimentar i arriscar-se. Els infants comprenen moltes més coses de les que ens pensem els adults i suporten també molt bé l’enigma i les ambigüitats. Oferir llibres diversos i arriscats, allunyats de la nostra zona de confort i acompanyar-los en aquestes descobertes.

10. Quin llibre il·lustrat de la teua col·lecció personal ens recomanaries per aquests dies de confinament?

Las hadas de Cottingley d’Ana Sender. No només perquè també ens parla de forma molt vetllada d’una altra època de confinament, com ara els anys de la Primera Guerra Mundial, en què molts infants van haver de marxar a zones rurals per allunyar-los del perill, sinó perquè l’autora ens parla de la capacitat infantil d’obrir finestres cap a altres mons. Crec que és el llibre que més vegades he llegit en veu alta i que a més he compartit amb infants i joves i amb educadores i bibliotecàries. I cada cop que el llegeixo, em trasllada i em recorda el que ens desvetllen els infants, que des dels marges arriben coses molt interessants que pagaria la pena no oblidar.

Il·lustració de Las hadas de Cottingley, d’Ana Sender