Sempre s’ha dit que València és una ciutat menuda. I certament ho és. Un univers urbà complex i reduït que facilita les coincidències amb grans creadors de la cultura com ara Carlos Pérez i Francesc Pérez Moragón els quals, casualment, es coneixien d’ençà que eren infants. Així, tots dos, van compartir barri, estudis, amics, viatges, lectures i, sobretot, una admiració diligent per tot un seguit d’escriptors, cineastes i artistes plàstics que influirien contundentment en les posteriors vocacions personals de cadascú. Amb tot, durant aquells anys candorosos d’infantesa, aparentment, res no feia presagiar que acabarien col·laborant, entre altres projectes, en Alfabestiari (Empúries, 1992), un llibre on s’ajunten les més diverses tradicions gràfiques i literàries que esdevé testimoni d’una amistat inqüestionable però sobretot d’una manera de fer francament intel·ligent i suggeridora.
Com permet endevinar el seu títol, a Alfabestiari bestioles i avantguardes es donen la mà per a presentar un catàleg d’animals ordenats alfabèticament alguns dels quals ens resultaran ben familiars, com ara la balena previsora que «porta una font a l’esquena; i, malgrat que passe pena, sempre us sembla panxaplena» i la mona que «no pot ser bona ni posant-se la corona», amb d’altres, però, que han estat descoberts pels autors, com pot ser el querubí «que és un ésser dual. Per la cara: humà total. Per les ales: un pardal». Una enumeració estrambòtica i divertida a partir de retrats tendres i irònics en què es mostren alhora els vicis i les virtuts, l’aspecte físic que ostenten i les predileccions a què els porta la circumstància de la vida animal en cada cas.
Aquesta és, en essència, una obra amena i instructiva, una minúscula enciclopèdia artística i animal amb els textos brevíssims, rimats i deliciosos de Francesc Pérez Moragón i les imatges sempre sorprenents de Carlos Pérez, que es mouen entre el cromo il·lustrat i l’aiguafort i s’escapen de qualsevol de les tendències estilístiques més mediàtiques, alhora que destaquen per l’absència total de la coherència plàstica i visual que se sol demanar al conjunt il·lustrat d’altres publicacions d’aquest tipus. Un híbrid entre llibre il·lustrat per a adults nostàlgics i abecedari per a infants que tot just comencen a llegir. Un producte editorial insòlit, fascinant i inclassificable com, de fet, ho era també el mateix Carlos.
Ha estat la inauguració de l’exposició Viatge a Corfú. Carlos Pérez, l’home museu, una mostra que es pot visitar al Centre del Carme Cultura Contemporània de València i que proposa una recorregut per la trajectòria vital i professional d’aquest pedagog, museògraf i també escriptor, la que m’ha portat a revisitar Alfabestiari tants anys després. Aquesta exhibició, promoguda i comissariada precisament per Francesc Pérez Moragón, juntament amb Rafael Ramírez Blanco, ha volgut recuperar i recordar aquest punt de vista agut, crític i provocador que va caracteritzar tots els treballs de Carlos Pérez, com ara el llibre que ens ocupa. Una iniciativa que cal aplaudir i que ha fet possible una vegada més que amics, coneguts i saludats ens tornem a trobar en un de tants dels esdeveniments que tracten de despertar una ciutat menuda i acomplexada que, a poc a poc, supera l’etiqueta de la terra de la modernitat impossible. Qui havia de dir-li-ho a Carlos Pérez i a aquest repertori animal!
